Els dies i el vent en els carrers i l’oblit. Alguna cosa en la música, mes enllà de la mort i els jocs de somnambulisme. Interlínies, a prop de la nit i la soledat, l’amor. Un cavall al galop, en les planures de la tristesa, dins el teu pit.

No queda de mi només una petita espurna. Sóc brases de focs antics, també, i tempesta i gel i ràbia i tendresa de mesures. I terres ermes on revincla a batzegades la vida d’altres. Un rere l’altre. L’obsessiva repetició d’actes, espirals, fugues. No veig la teva mirada, no et veig. 

Camines per els mateixos llocs solitaris, una vegada rere un altre. I de carrers oblidats i de terres ermes, fas camins, que no van enlloc, ni tenen principi.

L’altre camí, el del haiku, que ningú recorre, només el capvespre. Molta gent a vist, entre les poques línies de lletres i la pàgina en blanc.

Edificis en runes del extraradi de la ciutat abandonada, fabriques on ja només queden criatures jugant a trencar els vidres de les finestres, la suor gastada de la gent.