...

Pedres de sal, i de sol. Murs de deserts que s'alcen més amunt que els núvols més alts.

Mars infinits. Onatges incandescents que vibren en les pupil·les de la ceguesa, i en l'esperança trencada. L'ansietat corroeix el vol dels ocells. I una angoixa inexplicable és darrera de cada porta que tanques. Mars infinits, vaixells perduts, naufragis sense coordenades, una soledat d'horitzons gèlids i vents àrtics.

En la teva casa. La pluja en els vidres de les finestres, un ressò de rius ocults. Faltes ortogràfiques, acòlits en ceremonies de religions paralitzants. La mort al rostre desert.

...

És l'inici inesperat d'un dolor, un matí de sol de primavera que explota dins teu. És algú a prop teu, insospitat, que fa tremolar el teu aire, que fa créixer l'herba en les parets de la teva illa dels mars àrtics. És la por, una por a ser ocell al vent, a sentir de nou els focs darrera les muntanyes i córrer fins la carena. És alguna cosa que et guanya, que esbotza els quadrats delimitats d'un mon tancat, un rec d'aigua entre pedres de sal.

...

Des d'aquí que a cops no hi és, i altres és un desert de pedres blanques i sons absents, i a vegades és la pluja i rius inesperats, una alegria de balcons al sol d'abril.

Aquest aquí fràgil, i ferm. Arbre entre els penyassegat i el mar de tempesta, i entre les seves arrels, nius.

Com dir-te l'angoixa del temps que passa ? La suor que traspassa els rellotges i penetra en la pell. La mirada que es crema al obrir els ulls.

Hi ha un pacte de pàgines de llibres, de cançons de bressol per a grans, fins plorar i vessar l'espuma i arribar a l'aire on tu hi ets.