Obrir la porta. La foscor és compacta, material, de dins, de mans closes i ulls perduts. Penetrar. Ser foscor i batec sense límits, i por, terror.

De falses nit, en llocs estranys de fora el somni, sense temps probable, en cossos desconeguts, sexes oberts fins vessar. Penetres en pulsions descompassades, i ets allà, en el desig i la carena, en la llum que et creix a tu fins explotar en ella que no reconeixes. En un oblit que no admet tendresa, ni miralls, ni aigua, ni el vent de fora els carrers, acabes.

Es cert, surts per portes que ja no recordes a altres portes. Un laberint en una illa sense mars, un espai de nombres quasi infinits i un petit dubta de la trajectòria de cometes en els oceans de metall líquid.

On es la por ? I la porta que la tanca, i ens tanca. On es l’oblit ? i el desig i els miralls senars i els cossos esborrats ? On soc ara ?

Els trens de qui coneixies i han mort. Rius, vies intermitents, el record es una suor que apareix en el reflux de les ones. I en les extensions de sorra recuperes aquelles mirades, aquella gent que d’alguna manera vas estimar. O que estimes ara que ja no pots. Es un interrogant al final de la boca, en el coll, alguna cosa massa feixuga per empassar-te. Una ansietat que quasi et domina, però et fa viure. Un somieig de carenes, d’ombra d’arbres, de nits obertes al sud.

...

En un frase, metàfora d’alguna cosa que no saps, un tros de vida que sospites que existeix, dins teu, prop de la teva mirada.

Ho has llegit, poetes perduts en variacions, en corredors circulars. Mai sortiran, moren cada dia, cada hora, la soledat mes alta i mes cruel, penetren en les arrels de la sensació, saben cada moviment de l’amor, però cecs, la llum es vertigen, qui estimen es vertigen, ells son vertigen.

Música, Lana del Rey - Off to the races

Fins l’esgotament. Treballar, llegir, comptar el nombre infinit de veus en els corredors circulars. Córrer, caminar, escriure els nom del que has oblidat. Fins esgotar tota resistència en tu. Alguna cosa semblant a l’amor.

El cansament acumulant-se en els ulls, sense fugir de la mirada. I és allà, en aquell moviment que no va enlloc, quasi una renúncia, que neix la sensació, quasi l’engany de l’amor, o potser la realitat.

Darrera les portes, obscuritat, les mans son tentines, i la por es tacte. Un onatge buit, ningú. Un retrocés sense tret. Un dolor que no calma cap música, que creix quan el cos es recupera en platges massa llunyanes. I les ones existeixen allà, la sal en l’aire, en la brisa, però no tu.

Un crit entre les pedres, un lament inaudible en el soroll dels carrers. La frase es una línia de fum gris entre el bloqueig de la boira, el recorregut de vehicles inexistents, el moviment d’un núvol en el cel del capvespre. Les paraules son signes que encara no han estat, les veus d’antics homes, oblidats. I en les habitacions ressonen  fragments de vides. No escoltes darrera les portes, caus en les voreres incendiades i sents el lleu tremolor del terra i la seva trepitjada lenta. Et queda només la tendresa d’un gest.

Música, Lana del Rey, Blue Jeans.

Dir el dia clar, la mar en calma, l’aire fresc del matí i l’herba a prop de la platja. Dir el teu nom i repetir-lo, sentir-lo en la pell, i veure’t, baixant pels carrers blancs. El teu somriure, senzill, i la teva ma, en la meva, i caminar junts fins l’ombra dels arbres.

Et miro, m’apropo, fins veure’m en el fons dels teus ulls. El color de la mel en el capvespre, el moviment de les flors nocturnes, el xiuxigeix de l’aigua, dolça, i els teus llavis.

Surts a la nit en obscures columnes d’aigua. La por, però també el desig, marquen límits que no saps, que et traspassen i que t’enfonsen a altres espais que desconeixies. Sense llum ni esperança, una ruta marcada amb cartes falses.

Tan lluny dels pisos ancorats entre edificis en flames, i de la pulcritud de treballadors de guants de làtex i mirades torbés. La seguretat es una trampa i el codi es una numeració impossible de xifres irreals. Bombers i submarins liquats.

Dialèctica. Síntesis de la tesis de la angunia i dels miralls inversos del dolor i del diner cremant en els carrers. Que estrany saludar en aquestes circumstàncies. Els actes mes banals son un desafiament, inadequats, fora de tota realitat i tot procés. Mirades, discursos, esquemes. No t’espero, m’has deixat massa endarrerit i ni puc cridar-te.

Es des d’aquí que surts, i ja saps que no tornaràs. Ressona una paraula en tu, soledat, i la rebutges.

Numeracions. Escriure un tros de vida aquí, o escriure-la a la pell. Els dies exactes, les hores. La sensació de l’aigua i de l’aire. El record d’una infància i d’una mort. Una lletra tan bella, per resseguir-la amb el dit, suaument, una carícia a signes que es tornen xifres de un desig desconegut en el contacte.

Impressions. Les comes en una frase. I mentrestant et criden per que treguis un petit insecte del llit. Insectes d’estiu. Un llibre que comença per a tu a la pàgina 72, descripcions de viatges a deserts i demències, a la fi del mon, al proper i petit i ocult lloc on vius realment tu.

Cartes. Difícils ensenyaments. I el que llegeix. El que mira el paper, la pantalla, la pell i veu el tatuatge, el signe, la paraula, el fràgil dibuix on tremolen les ones i la espuma del bes.

Notes lentes i solitàries de un piano. Petits acords i una desesperança lleu, aigües superficials. El bosc és una promesa, una creença necessària, un destí. La música te la qualitat liquida de l’amor. I el silenci es el pitjor dolor entre les portes tancades. Papallones en els passadissos dels edificis. Captives en un aire de frases inconnexes i que es repeteixen, lletanies de la derrota i de la voluntat de nova lluita. El servidor que galopa entre els camps, i els ahucs dels llops. Por, i de nou silenci. Pausa, intervals entre el desig.

Complements circumstancials de temps. Música, la suggestió on neix cada frase. Les paraules, abans, joc que reps. Colors. Després, el moviment d’aus en el cel nocturn. Foscos estels en la línia de l’horitzó. Gairebé.

Camines per carrers. Ara, i també abans i després. Fins arribar a llocs a on no anaves, i on t’esperen sense esperar-te. Colors. El gris. I el blau net, dels somnis de televisió, però en les habitacions, els televisors que queden estan trencats. Una única imatge d’aigua i túnels i penombra.

Arrenques d’un terra sec i compacta, pedres, plàstics. Nomes amb les mans, les ungles. Lletjor de dits ensangonats, banalitat, i una petita harmonia de veus i rialles aquí.

Darrera els primers dies, entre la boira bruta dels restes dels despertar. Escrits en el mateixos fulls publicitaris que llences sense ser-ne conscient.

Després hi ha la culpa. L’expiació obscura i els temples oberts al mar. Catedrals de paraules mudes, i ones. Ruïnes on batega la vida i les cerimònies del sacrifici del cos.

Els poetes han trobat abans les ciutats inverses, el crepuscle dins les venes. La veu de qui estimaven i tenien tan a prop a la seva pròpia pell. Intimes connexions, de cors sagnants, arrencats i que palpiten, encara. 

El reflexa de les ones de llum en cossos opacs. La força de l’atracció gravitatòria i la immensitat de la pèrdua. Espai, espais interiors, la distancia infinita fins a arribar a tu. Sents la meva tristesa de nit? Sents el ritme sincopat del desig, dels habitatges que construeixo per a ningú i on visc per hores en una treva d’altres vides? El petit moviment dels braços en el somni, i el destí incert de naus espacials en projectes de reconeixement improbable. Un glop, un coàgul de matèria de dins teu, de paraules i sang i un record esbotzat.

Corres per camins. Fotogrames de l’autisme. La fina línia que dibuixaves en el terra per tornar a casa s’esborra sota la pols i la negació de la pluja. Mentrestant, palpita el terra, sota el sol, i la llum encegadora.

El moment exacte que sents girar el mon. I recordes una llarga frase d’un llibre, paraula a paraula, i podries seguir, veure el moviment dels nuvols en el cel blau, sentir dins teu les primeres mirades del desig, o retrocedir en el temps fins els camps i les eres del treball, la suor, la felicitat.

El moment que t’agafes, per no caure, per el vertigen, per la soletat que es trenca i es posible la vida. Blanc, i al voltant, explosions de color, l’aroma de flors del matí i el somriure i l'angoixa.

L’ordinador falla, s’apaga. Aturades a les que busques una causa, una solució.

Un sentit. Raonaments improbables. Moviments aleatoris d’insectes en la pantalla. Gris sobre blanc. Negra. Processadors orgànics, vides en creació dins de circuits electrònics. Matrix. O només l’historia d’imperis sorgint entre crisis i massacres d’esclaus

I la música que escoltes una i altra vegada aquest dies. Estrelles allunyades de la seva galàxia, però que segueixen en rotació a ella, des de distancies infinites. Nàufrags oblidats dins submarins a la deriva en les corrents oceàniques.

Lectors de dietaris d’ordinador, punts d’anclatges, guies, arnes de seguretat per salts sense paracaigudes.

El camí es perd en la boira. Hi ha algú darrera els arbres grisos entre el blanc. Canta molt fluix una cançó, tan dolça que et fa plorar i perdre`t en una melancolia de mars infinits i núvols solitaris. D'algú que ha marxat, i no tornarà. Potser ell mateix.

Tornes en els somnis. Però desperto. Potser els somnis no tenen final. El principi mai el recordo. Estic amb tu, i et parlo i m'aproximo i et toco, i t'acaricio. I després anem a un lloc al que no arribem perquè desperto.

En el terra hi han petites pedres, alguna fulla, petites branques. Un dolor humit, antic, de dies que acaben i de capvespres que s'obren a finestres de cases derruïdes. Els camps són ja boscos, i no puc arribar a la font sense traspassar alguna cosa que desconec a la nit.

Angoixa de les parets dels dies. Presons on esperar els dies de demà, la mort imprevista, els autobusos circulars i la condemna no pronunciada.

Musica. Veure sense veure finestres des d'on és possible un paisatge de vida.

Itineraris, rutes de navegació allunyades del naufragi, de la soledat d'espais. Petits microorganismes, cèl·lules, bacteris dels textos,. Les paraules dubten o es desconnecten. Frases i el teu nom. El dibuix del teu somni et ressegueix les empremtes a la sorra grisa.

Pàgines en l'aigua, trossos de paper no escrits, en un vol sense aire, en una ondulació de cossos absents en un desig aïllat. Ressegueixes en la memòria rostres i empremtes, l'inclassificable moment del contacte. Sents veus ? El murmuri sord de rius sota el terra. L'esquitx de fang en els dits.

Profund, els esclaus segueixen encadenats, en un ofegament en càmera lenta, en setmanes d'agonia i obscuritats abismals.

Finals i principis. Herba, la mateixa herba on la por feia créixer monstres ja desconeguts. I que ara esdevé algues profundes, suor i pedra de vaixells enfonsats en el silenci i la obscuritat.

Cabells, llavis, i el somriure que no apareix. El magnetisme desmembrat que en un temps feia girar els planetes. I que ara es nomes brúixoles trencades, agulles sense destí. El dolor d'òrbites el·líptiques, allunyant-se en un moviment descompassat.

No entens lo que comprens d'una forma clara i que els teus ulls enceguen. Fulgors en una nit d'ones arran de les habitacions del amor. Quaderns de la llunyania.

Dies, hores, camines entre les herbes. Altitud i guies, ningú, potser només els anys passats. Anys que t'aboquen a l'únic lloc on tens la certesa d'arribar.

Lent, el camí, el carrer, les voreres tèrboles.
Gel, pedres translúcides a la boca, la fredor penetrant les dents. La suor en el teu rostre. La calor inflant les venes, la sang. I la sal que fa coure els ulls i que perpetua la mirada. Memòria.

Les mans aparten les herbes, ennegrides, llefiscoses. Seran algues que posseiran el vaixell perdut en la tempesta. Un capita enfollit en el malson, i la vacuïtat. Artur Rimbaud, i les bodegues plenes d'esclaus encadenats al naufragi. T.S. Elliot dibuixa en les fustes podrides rèptils amb una tinta negra, espesa, quasi viva.

El llibre es un quadern. Manuscrits d'ordinador.