Et crido, però no em sents. Imatges secretes en els carrers envoltats de silenci. Segueixo sol, portes, portals, escales de metall. No et conec quan et veig, i quan et reconec ja és tard.

Dins un somni sense so. Perdut. Cantons indefinits. Zones sense delimitar.

El lleu contacte dels dits. Sóc aigua en una apreciació aproximada de la latitud. Columnes de fum que s'alcen en el capvespre, quasi sense aire, ni foc. La força dels signes que no raono i em traspassen. Tinc una frase que et sorprendrà, potser res més. Un desig a batzegades i una por que omple de boira la mirada i la veu.

Moviments imperceptibles d'alguna cosa a prop teu. Certeses, sospita. Canvio els llibres dels prestatges, precipicis, i al fons, la lentitud d'observacions estel·lars. Fulls de paper de diari en els terres fregats i el valor dels diners. No hi ha pas entre un eixam de frases inconnexes i el teu cos. Alça la mà, vindran a preguntar-te. Repetir noms. La ralentització dels actes. Imatges fragmentant-se, l'auto completar del tractament de textos introdueix llums inesperades, girs. És a la pregunta on hi ha l'accés.

Miro enllà, ja no hi ets, però sí el rastre de tu.

Exploten les pedres de gel en els deserts sota cels desconeguts. El mínim alè d'algú inesperat desencadena reaccions en cadena. No només un piano, un xel·lo, un contrabaix: carreteres sense destí. M'apropo, i es deté el nom en l'instant, i el sentit se m'escapa, cec d'imatges indeturables. Pujaré als altars per arrencar dels textos l'ampul·lositat i les falses transcendències. Nits eternes en una minúscula gota d'aigua negra. La repetició de mons en el teu tartamudeig . I en els carrers, algú corre, el cos feliç.

He oblidat el motiu principal. Enumerar punts, i paràgrafs i temes. Parlar molt, de presa, evitar dir mort. Dolor. Córrer cap a la vida.

En el carrer gires, en un moviment de dansa quasi perfecta. L'eix canviant de planetes que han perdut la seva orbita, que recorren els espais quasi infinits entre la soledat i la foscor. En el teu cos palpita l'ordre de les coses, i el caos del desig. Mars congelats fins a milers de metres de profunditat, pedres de terres desèrtiques explotant de fred. Portes que es tanquen i portes que ja mai tancaran, parets derruïdes. Mirades. I et miro.

2012 12 17

Vidres trencats entre l'aigua i les hores. Un error, detonacions, seqüències d'oblit. No suficienta por per accedir a la veritat, només el regust de l'angoixa en cada respiració, de l'inquietud com una malaltia de mans en la línia de foc.

S'aproximen inundacions, per túnels obscurs on floten paraules esborrades, signes de transcendència.

Els motius del dormir i dels somnis.

2012 12 14

un mur de signes indesxifrables, i al mig, una frase, la finestra antiga dels núvols ferits i les tempestes ran de mar

m'apropo a tu, sento els records al meu voltant, una boira elèctrica. Els teus records seran, més enllà de mi.

es cert el teu nom, i el teu rostre, són certs els llargs corredors i les portes del final obrint-se als patis i a la pluja i a la llum que vibra, encara aquí, trencada

en les puntes del dits dels cecs estan inscrites les raons ocultes del perquè de cada paraula, i en el teu parpelleig la immobilitat momentània d'ara

2012 12 13

El vol d'ocells a la finestra i sota el terra, el mar i els ports de destins desconeguts. Tremola en tu tot aquell mon que seria possible però que ara només és irrealitat de reflexes entre vidres. Columnes d'aigua sostenen els murs de les torres mes altes. I l'escrit es un passadís per el que fugen lectors dels apocalipsis revelats i quotidians.

Frase rere o sobre frase. Les paraules s'amunteguen o s'embussen en canals suïcides. I la son insospitada, derrota l'ansietat.

El signe del teu nom és dilueix quan ja dormo.

2012 12 12

Perquè no entrin ombres meves en el teu aire,

I la teva pell sigui un mar que crema i bull, i no pot ser aigua on habiten barques, ocells i desig.

Jo m'allibero de qui ha mort i no ha arribat a viure, i per a tal cosa el fitxo i l'immobilitzo en mi.

Un error infreqüent, però de gramàtiques incendiades. No et deixis anar per els camins del capvespre sense una frase escrita en tu.

Morir en els camins sense fi entre la vastitud dels camps. Les darreres tardes amb tu, els darrers capvespres d'aquell estiu i d'aquell teatre. L'angoixa de datar els dies, algunes nits. La inquietud de la fragilitat de les construccions amb lamines de gel sota el sol.

La fascinació dels colors translúcids vibrant dins els teus ulls. La ceguesa. L'aturament dels trens en vies mortes. La pèrdua de gent en estructures impenetrables.

Els acords d'una musica que revincla vida en un cinema. Tu ets dins aquelles imatges, d'una manera que tal vegada mai arribaràs a ser. Una tristesa de glaç que ja es aigua, boira, en els camps, en el teu cos que mort.

El camí s'endinsa en el bosc i en el capvespre. La solitud és l'aire i l'absència de demà. No hi ha temps per la tristesa. La foscor i el fred porten una esgarrifança de perill, d'animals estranys i de sons desconeguts. De la teva pròpia veu cridant en un córrer desesperat.

Alguna cosa en el tronc dels arbres. Impertorbables a les hores. A la molsa que habita en ells, al brancatge que eleven al final de la claredat.

Segueixes el camí i pots arribar fins les llums encara obertes de la casa. Truques a la porta, ningú la obrirà, però podràs entrar. En l'única habitació hi han prestatges amb llibres i quaderns, una llar de foc, un llit i tu, sol. Dius noms de coses, i de gent, i en cada nom la por es fragmenta i ressona dins teu, fins ofegar-te quasi de desesperança, primer, i després d'amor.

2012 11 23

Només una frase, entre milers de pàgines, una combinació exacte de 92 lletres. Un ordre exacte, variacions, fins ser il·legible.

Vols d'ocells en les finestres. Les paraules no arriben al paper, els ocells cauen al carrer, morts. Les lletres permuten, una línia freda, res arribarà a tu, un alè mínim entre tonelades d'aire. La reverberació d'un plor somort, un dolor de llàgrimes, de desesperança en el pit, de tristesa de mars infinits.

Repeticions, en el silenci. Repetits silencis. Soroll. El record de la teva veu és soroll, i silenci, i una llarga pausa per on entra alguna cosa semblant a perdre't, a cossos irrecuperables enfonsant-se en oceans de tardes grises en la tempesta.

Obrir, tancar portes. Corredors. Ets dins? Fora? I la presència que t'aterroritze des de petit? Dins? Fora? I el desig? Dins? Portes. Tancar.

20121121

Abans d'alguna cosa, un semàfor que deixara d'estar verd, una música que torna a començar, un gest, un vol d'ocells a la finestra, una onada trencant a una platja hivernal, una escala i una caiguda, una paraula.

Moltes paraules, una acumulació de paràgrafs, de pàgines, d'estatges i columnes de llibres. Només una frase.

Una frase, el galop d'un cavall en els camps sota la pluja, els prestatges de la nevera, línies de senyalització peatonal, núvols de desenvolupament vertical. Després d'alguna cosa, l'aire d'un silenci anterior.

El·lipsis.

Per a ningú, o per qui volguí prendre.

2012 11 20

La mateixa casa on acaba el text i comença la irrealitat, l'imatge duplicada en la mateixa fotografia de diferents temps, la remor que puja per les hores de la nit i s'enfonsa al matí en el teu pit, en un dolor breu i profund, una angoixa que sorgeix i es manté, més que por, més que ansia.

De que parlen els expedients que formen murs darrera teu? I els memoràndums ignots en els corredors inundats. Els arxius són clausurats, incendis sense termini, foc lent, inapel·lable.

2012 11 15

Els breus moviments de llum entre els hores, quasi sense rastre, oblidats des d'abans d'ocórrer. Passatges que a estones no vols veure, i que en altres estones busques una veritat que perds entre els dits. Frases que de cop construeixes, contrasenyes d'alguna lloc a on no has arribat, encara, o no arribaràs.

L'alerta es confon amb la por. L'angoixa és un despertar en un tren en marxa, en el llit. No saps on et porta, ni on podràs baixar. Andanes per on arribava el pare. Anys, ja tu pare.

Les portes comuniquen corredors en aquest paper on es barregen els temps i les persones i les vides de tu. Escletxes, fissures. Les lectures de la teva adolescència tenen ara la veritat de la que dubtaves. Un camí entre els camps per arribar a la mateixa casa,

No tanquis els porticons de nit

Salto els murs i els edificis ja no existeixen. Rastrejo la teva presència en habitacions entre la runa, en llits trencats on diferents amants han anul·lat la teva olor. El cossos morts fan torres de carn en flames en les antigues places, un cremar sense fi, inesgotable. Ningú, ombres, grises, el vol d'insectes, de lletres errònies, de frases, cavalls ferits en les pàgines i els armaris.

La por és dins la mirada. Resseguir línies en una al·lucinació de planells i ciutats desfent-se. Desapareix la llum en el capvespre, i el teu record és gel dins el meu pit.

El vent en els corredors de la casa. La pluja, aigua gèlida, cau per les parets. La música és una oració, un fragment de paraules entre el sostre i la impietat.

Una immersió en un record de pantalles grises i focs llunyans. Levites en un espai que recrees entre absències de no-res. La facilitat de dir aquest signe que es dibuixa entre nosaltres.

Períodes d'adaptació. Ressorgeix el monstre. I entre la nit, la por és un camí marcat amb espelmes verdes. Les portes trontollen i queden travades entre paràgrafs. La teva ma es fa fonedissa quan m'acosto. I sóc sol en edificis infinits que no comprenc.

Com dir-te l'angoixa que em traspassa i perdo, i resto quasi il·lès. El cor batega, a profunditat, en els soterranis.

L’ansietat és una onada d’aire irrespirable, un ofec de conductes, una obstrucció. La inutilitat del gest, mort el impuls, la dansa acaba en un moviment repetitiu, estereotipat, un tic obsessiu. Més enllà d’errors ortogràfics.

La inquietud fins el dolor en el cos. Les hores permuten i els rellotges creen temps espirals dels que no podràs sortir. Les senyals de sortida son símptomes sense esperança, muts.

Superfícies d’aigües fosques, tremola el futur enmig de mirades sense destí. Els llums del rètols son encesos, i van explotant en una nit tancada.

Les veus en els darrers carrers. Portes trencades i el soroll d’un futur impossible. Gemecs, plaer o un dolor d’antigues escales, d’esglaons absents. Saps el nom de les coses, per a res. Ningú. Signatures. Indesxifrables. Taulons d’anuncis electrònics, horaris errats. Qui espera, en un altre lloc. Qui has oblidat. El calaixos tancats. Líquides acumulacions d’hores que no formen dies, trossos de temps que no són aigua. I els teus llavis cremen. A les voreres, l’aire voleia fulls, esquemes del desig. Sexe de foc obscur.

Escriba de cerimònies banals i de silencis. La tarda acaba entre núvols sense color, i el lent cansament de hores i dies. Espero, entre columnes de deures i el somriure d’adolescents sortits de l’escola, altres hores. Això que visc és imatge, reflexa d'ombres en les façanes, i cossos reals en carrera, el batec de les venes i les línies d’escrits en l’aire pres. I la vida, no la defineixo, em traspassa i em volteja, i m’ofega i m’allibera. Grandiloqüències supèrflues, hi ha un petit rec, i la font a la que no arribes. El carrer per on ja ningú passa, i la gent que ja no hi és per passar-hi.

Escoltar la cançó que tens com a so de trucada. El moviment, quasi imperceptible, dins el pit que et demana agafar el telèfon. Saber qui és qui et truca en aquesta tarda. Dins el teu respirar s’amaga l’angoixa de les veus que escoltes.

El petit reducte on habita i parla el teu amor, i que quasi no escoltes.

Parcs infantils sota la pluja, de nit. Carrers solitaris, bars quasi buits amb partits de futbol detinguts a les televisions. Les parets humides, el terra rellisca, brillant, reflexa de llums. Portes de vidre moll. Imatges distorsionades. Els rostre de la soledat, línies equivoques, però hi ha coincidències. La derrota es una carretera, una ruta lliure. Els fars i l’aigua. Arriba a la ciutat quan es massa tard, i el son guanya al paper. Un dormir de pedres de riu. Un gest, ningú escriu el nom.

El cursor en l’hora et don la data. Pantalles d’ordinador. Un petit astrolabi en el planell infinit de l’univers. Els moviments del passat i de la mort, però també del present, una cascada perpetua, una corrent liquida de llum. Pintures imaginades del possible. Soroll a les escales, algú puja cap a casa. Frases de diferents dies s’articulen en textos dispars, concèntrics en punts crucials de vida. Desconegudes coordenades. Converses repetides i acumulació de dades. I la gent, en la línia de la irrealitat. Macros de imatges, augment del volum sanguini. Tanques les persianes, les finestres, l’ordinador. Els circuits electrònics vibren imperceptiblement. L’energia invisible que s’acumula a la punta dels dits. Les teves ungles seguiran creixent després de tu. 

Dins el somni negues el record futur del somni. Cap testimoni dels carrers que travesses de nit, de l’aire obscur que les faroles només delimiten. De qui ets tu llavors. En els aparadors tancats no hi ha miralls. I els que hi ha a les parets de les escales que puges, els trenques a cops de paraules i frases sincopades. La porta oberta del pis, el passadís en la foscor, i al final, l’habitació oberta, la llum groguenca, dèbil. No entres. Encara no.

(Tornar a passar per aquells carrers, de nit, i llavors. Cremen encara dins teu les parets de les cases blanques i la llum groguenca. De soledats, de fum de focs gèlids, núvols, les mans buides, els llavis enfebrats i el cos abraçant a cossos d’aire, de desig en una realitat de la repetició de la música, dins la possibilitat de recuperar una passat fos.

20121010)

El color gris en l’aigua, i en els ulls l’horitzó. Difosa línia on el mar tremola, entre el capvespre i la tempesta. M’allunyo, en somnis, de la sorra i de la casa, de les capses màgiques que eren els llibres, de la meva infància, de mi, i moro entre els silencis d’habitacions inundades, entre la remor d’un bosc detingut en un passat de camins líquids.

Flors exponencials i el lleu rastre del teus dits en el cos. Passos al pis de dalt, una lenta dansa, un fregar de roba, d’espuma, d’aire dens. Situacions de lloc, i res. Mes endins.

És un malson, i dins el somni, no ho sap ningú, i ningú m’ho diu. Somnis recurrents i plurals. Ells tenen realitat fora de mi. Neden dins l’aigua a illes, en un gris fet d’esforç més enllà de tota força. Captius d’una voluntat encegadora. Ells i l’aigua grisa.

20121008

Les altes parets, murs que no pots saltar, cercles tancats, presons on no hi ha possibilitat de transcendir, de ser un altre. Els miralls son parets, murs de vidre i finestres errades. Ampolles d’alcohol, i tu dins, immobilitat líquida.

En els paràgrafs travesses llocs on no has estat. Mai. I entre les línies de la cançó que sents. Sempre la música. Hi ha alguna cosa, de cop i volta, un cos que apareix i un somriure. Que estranys els quadres que pintes, la immersió en atmosferes contradictòries i breus. Sense valoració, t’esperen a les fabriques remodelades, cors d’obrers que canten el no existim.

La direcció inexacte, el tret errat, la línia difosa que gira, les caravanes perdent-se en el desert. I el temps, esborrant tot rastre.

Inesperat paisatge, entre la fascinació. I la mort entre valls cegues. En algun moment, les columnes de fum, i després batalles sense ànsia.

Adoradors de les paraules. Construir frases enigmàtiques, profecies de mons que no existiran, visionaris i la mentida nua. Profetes i l’èxode i els naufragi en tempestes de països sense pluja.

Que difícil aixecar-se, construir missatges intel·ligibles, entre la son i l’oblit i les hores. Recuperar-te del tremolor i la buidor. Abocar-te al teu principi. Només un silenci segueix el rastre de la teva veu, entre carrers que ja no existeixen. Precipicis.

L’angustia latent, una febre de minúscules membranes amagades entre la pell i el desig. L’horror de vaixell sol en la immensitat gelada i fosca d’un mar on ressonen les veus mortes i els riures finits de la gent i la felicitat. En els carrers, els arbres s’enfonsen sota el pes d’una tarda sense esperança. I en la immobilitat on es detenen les coses i la teva vida, no tens ara paraules.

20121002

Els murs infranquejables i el temps de salt on restes suspès en l’aire. Immòbil en un silenci de musica aturada, de crit mort.

Mur de pedra grisa, infinita altura, que embogeix el cel en una negror de tempestes imminents. El llamp i també la distancia que no pots mesurar fins tu mateix. Palpes entre les pedres la rugositat de signes, de missatges dels que ja no son aquí, per altres que vindran molt mes desprès de tu.

Les portes, les finestres, les espitlleres i les obertures. Res sinó pedra sobre pedra. Tapiades. Les veus son una remor sorda de vent captiu.

Obres les portes, córrer bosc endins. La voluntat de la mirada, d’arribar als arbres ocults. Sense motxilla, ni planells, nu, i en la pell l’ombra tatuada de les carícies perdudes. L’aigua en recs secs, en la teva pell, llisca. Respirar el camí que descobreixes, la vida que provoques en altres, que mor per moments en tu. Hostatge de les hores. Saps que la teva llibertat és molt a prop. En la muntanya, la nit, la lluna, potser tu.

Diguem el teu nom. Molt a prop meu. Deixem sentir el teu alè en els llavis. T’espero i t’escolto. El traç del signe en els murs. I tu.

2012 12 29

La pluja en la pell, en el rostre, dins el teu cos, en el fang de la terra on trepitges. Ulls en la pluja, veig nomes reflexes en els vidres, l’ intensitat del gris, llums calidoscòpiques, i el dibuix a fragments d’un dolor.

Dins el teus ulls, el temps profund de tota una vida, la teva. I la meva gira en ells. A trossos, a paraules trencades per el plor, i també per el desig. Frases multiplicant-se en les estacions de trens d’un groc brut, en els camins perduts de fonts que han tornat a la terra.

Vindràs de nit i jo t’esperaré, encara xop, tremolant entre les pàgines dels llibres i els recs d’antics anhels. Qui ha mort i viu en tu, fins que ja sigui nomes un record dins altres records, i la grandesa de memòries perdudes i la vida sota la pluja obrint espais infinits on t’endinses.

Els dies i el vent en els carrers i l’oblit. Alguna cosa en la música, mes enllà de la mort i els jocs de somnambulisme. Interlínies, a prop de la nit i la soledat, l’amor. Un cavall al galop, en les planures de la tristesa, dins el teu pit.

No queda de mi només una petita espurna. Sóc brases de focs antics, també, i tempesta i gel i ràbia i tendresa de mesures. I terres ermes on revincla a batzegades la vida d’altres. Un rere l’altre. L’obsessiva repetició d’actes, espirals, fugues. No veig la teva mirada, no et veig. 

Camines per els mateixos llocs solitaris, una vegada rere un altre. I de carrers oblidats i de terres ermes, fas camins, que no van enlloc, ni tenen principi.

L’altre camí, el del haiku, que ningú recorre, només el capvespre. Molta gent a vist, entre les poques línies de lletres i la pàgina en blanc.

Edificis en runes del extraradi de la ciutat abandonada, fabriques on ja només queden criatures jugant a trencar els vidres de les finestres, la suor gastada de la gent.

No recordaràs els somnis. Entre la nit i els llençols construir amb coixins muntanyes, en l’espai del cos que no hi és. Absències. Sentir-les. En el despertar, lleganyes, fils trencats que parlen de narracions, anàlisis, que estàs oblidant. Els llibres que tens encallats a mig llegir, les pagines que no passes. I les pagines que t’enlluernen en la bellesa, quasi pagines liquides, aigua que pots veure.

Dietari de dies i de soledat. Sol. Solitaris a terminis. Sents les veus. Sents la pluja quan escrius, entre la calor i els dies sense pluja. Recordar els somnis. Saber el teu desig. Sense oblit.
Impacte en el rostre, xoc brutal que és desfà en una lleu carícia. Entre les línies del somni. El cos en somnis construeix contorns del cossos absents. Dins el somni, parles amb ella. I si ella no és ella, llavors, tu, jo, qui ets en realitat?

Potser un títol, narratives, desig, realitat, somnis.

Un rere l’altra. Una fila interminable de dies, o d'oblits. Engrunes del passat, petits fums de cigarretes. En els teus dits l'olor del tabac, el color de besos perduts.
En les parets, premonicions escrites, les formules del demà. O potser només llistes per anar a comprar: menjar, detergents, vi, quaderns quadriculats.

Un rere l’altra. I el darrer, absent. Única possibilitat de sobreviure.

Entrar dins la por. Ser por. Entre les parets colpejades. Els soterranis són foscor, humitat i un transit a alguna cosa desconeguda. Entrar dins un mateix. Minúscules serps penetrant per els porus, sense sentit, ni destí. La música és ancoratges en un espai que tremola i es desfà i es reconstrueix de forma nova i amenaçant. El camí que travessa el bosc, contorns de la nit. Algú xiula.

Les campanes de les esglésies de muntanya han deixat de tocar. Nomes queden runes, restauracions fraudulentes. Rostres apòcrifs. Res. Ningú riu ja.

Colpegen les parets de la casa, per dins. Tens por. Una por sense paraules, d’ulls penetrant en l’ansietat, en una angoixa muda, en un ofec de mort.

Un cop rere un altre. Sense termini de pietat. Un automatisme de decisions impersonals. No només contra tu. Però la sal momifica els rostres que veus, i els altres caminen cecs en els parcs d’arbres incendiats, en ciutats enfonsades. I el teu carrer ? On ressona la teva casa? Enlloc, ja. Només dins teu.

Crides. El riure d’ algú.

Lentes hores del treball. El cansament es recargola en figures suspeses en l’aire buit i en l’oblit, en columnes que són soledat, un silenci de culpabilitats desconegudes. Qui mal governa, qui malgasta vides per compte d’altres vides. Parets d’un groc apagat i brut, llums esmorteïdes, infinits corredors, portes a sales, arxius inclassificables de la desmesura i la memòria falsa. Taules sense cadires. Expedients irrecuperables de noms esborrats. Frases indelebles a una tinta invisible. Signes d’altres camins.

I entre la desídia, les finestres barrades i la gent sense ulls, nàufrags que arriben a les illes de sal, a les platges on l’aigua crema la pell i la mirada.

(2012-07-28)

Animes simètriques. Laberints que es dupliquen i finalitzen en la imatge espectral. Jeroglífics fets de musica, i de dolor.

Errors, errors fatals, els amors moren al peu dels carrers reformats. Frases fetes de ampul·lositats, i mentida.

Busca el camí perdut. Els camins perduts que el bosc ha esborrat. Les cases que són pedres i fustes podrides. La paraula que és veritat. En algun moment l’església, i dins, els cavalls salvatges. El desig, i els anys, i el desesper. El galop, i el cos, i el somriure o la mirada. Els planetes giren en aquella mirada, les estrelles.

Has vist el tren nocturn. Buit i solitari, sense parar a l’estació. I en altres trens, la vida, batec i possibilitat,

Dels camins del córrer, les frases que construeixes i oblides. Parets de terra i sorra que el vent desfà. Les portes i els corredors que veus ara des de la memòria, la massa compacta d’anys i temps i passat que et pesen dins. Irrecuperables. La voluntat d’arribar i de ser. I el dolor a les cames, en els muscles i tendons. La suor i la soledat bruta a cada pas, i el dia clar, i el cel serè. No dius els que saps, i coneixes entre frases el teu rostre que s’enfonsa en el mirall, en els teus ulls, en un espais de permutacions, de notes de musica. Però sense aire no hi so, però si amor en aïllaments i illes de sal, tendresa de despertars en les lletanies de moribunds, i també en criatures de dies.

Territoris fèrtils. I el no-res. Que busques en el desert, sinó el consol. Les absències en els jardins son cruels. Ombres fosques de tu, que han marcit núvols del capvespre, temps i edats.

Columnes d’aigua, dintre, viure. El perpetu repetir d’ones, acotat en tu.

Tres. Quinze. Vint-i-dos. Numeracions. Claus, contrasenyes. L’ària d’una opera, un mar obert a la tristesa però també a la profunditat d’un vaixell en descens a res, a la foscor, a la força del reconeixement mutu, al desig de signes. Una set que no es sacia, ni s’esgota, ni es calma. Una necessitat, un presagi de llits malats, de cossos moribunds, d’alè per recuperar. Explosions sordes d’aire dins la pluja i les parets.

Que vols dir entre somnis i sense veu i sense ningú que t’escolti? De soledats i camins perduts, de cases derruïdes i de gent que ja no hi es i d’esperances sorprenents. Un barreja incomprensible entre les hores i les habitacions, raons, mirades i el desig que es vent que gira i a la teva pell es gel. Un pòsit de pols de destins d’altres llocs, de paisatges closos. I tu. Inesperades ombres.

Res a dir. Només els dies, l’aire immòbil, la tristesa en una invasió lenta del cos. Dins el respirar, l’angoixa, un tel o un ofec d’actes. Un dubte, la malaltia corroint els pilars i els sostres, una negació, una lenta derrota, l’impossibilitat del capvespre, la ràbia que s’ofega sense sortir, i silenci.

Repeticions. Habitacions de hotel, permutacions de paraules en frases i corredors. No hi han cambrers. Esclaus. No hi ha historia, una línia. Una ruta. Una esperança.

Petites espurnes de llum, inconnexes, al llarg d’un mes. Cròniques, dietaris prop de l’oblit. Ara es la ràbia, un monstre d’òxid, d’aire banal i de glans corrosius.

Defineixes poema i el paper és en blanc. Fonema. Textos, frases, paraules. El aleteig d’una petita au, que no existeix, al caure del niu.

Els temps verbals i el temps on vivim. El passat es foscor. El present, una matèria impenetrable. Actuar. Destruir. Cerimònies obscenes del diner. La condemna dels esclaus, assistir.

La mort es una metàfora. La vida es transit. L’angoixa es real. L’ansietat, tremolor d’insectes en els marges de l’escrit.

La llum apagada, les paraules prop del trencament. L’escala, la repetició d’esglaons i d’hores sense sentit ni destí. Et queda la música, el somriure, la lleu amistat del capvespre, i la profunditat de l’amor, en pèrdua.

Numeracions de carrers que nomes porten a l’oblit i la desesperança. El presagi d’infermetats. La certesa de la mort. Un ofegament d’ocells en vol, incendiant-se. Una massa d’aigua que no es un mar. Una figura geomètrica i el teu bes.

Res esperes. Res vols. El diluvi i la redempció. La calma d’una tarda i el pes infinitesimal de la teva mirada en mi. El balbuceig del gest quan ets aquí, la dificultat de respirar dins el teu aire.

Les cendres i el vent. La lentitud del paisatge desprès de la desolació. Un arbre nu, i una cançó, que els vençuts repeteixen, caient en la mort.

Les cendres que queden, les nostres. El foc que ha cremat la casa, la vida, les nostres. Sense esperança, nomes en la tendresa, i el desig, i en la ràbia, també.

Cavalls salvatges en horitzons zenitals. Els carrers son tancats per barreres i uniformes. El teu cos es massa lluny, no arribaré a tu. Morir abans, i després, un altre vegada, fins a cent vegades. Els llums s’apaguen automàticament, ja no hi ha aire.

Els antics déus entre la pluja seca i el desert, els set pecats capitals entre parets de sepulcres i la pell morta, tants llibres en llenguatge xifrat i tants actes de pederàstia. Cremen dins les esglésies els seus darrers acòlits, i la nova generació s’abraça a riqueses gangrenades. Nou poder.
I els déus, inexistents, ploren una tristesa de mars grisos, foscos i infinits, en els ulls de qui va creure alguna vegada.

Venjança. Tornarà el foc. Banderes oblidades. 

En els camins, pedres de sang, l’herba cremada en coàguls vius, un moviment llefiscós en el fang de cendres i vòmit.

De nit, sota un cel que és un altre cel, on no reconeixes les formes de les estrelles, i de dia el sol sense pietat fins consumir l’aire en el foc.

Portes tancades al mig del pas. Tecles en blanc i negra, i unes mans que toquen un piano, un saxo, una flauta trista. Has arribat a les parets finals del somni, un malson que s’enfila per el sostre i penetra als pisos de dalt. El secret del bosc al mig dels menjadors del veïns. La taules incendiades per el desfici, la ràbia, i la ira que s’ofega i mort en tu.

Enumeres crims capitals, i tot torna a la calma, la lluita acaba entre insectes al marges dels camps. El ufalç creix, el blat ja és segat, i amb els blocs de palla escriuen un nom per els deus.

Puges les escales, fins dalt. I a dalt, cremar el diner, tots els diners i bitllets i destruir les monedes. Un foc que t’empobreix però t’allibera, que et neteja de tota l’espuma bruta de la cobdícia, de l’avarícia, de la gelosia. Fins vomitar, fins expulsar de tu mateix les arrels de la maldat, de l’alienació, de l’estupidesa.

Perquè mes de lo que és suficient ? Perquè l’acumulació ? Perquè emmalaltir  La curvatura de les ungles clavant-se a la pròpia pell.

Rebutjar el que no és nostre. Per reclamar el que és nostre i ens roben.

Qui ha fet del diner el seu deu. I mort en ell. Sepultures de fredor en els grans bancs. Vida eterna per el  comptes que meriten interessos, sense fi. Titulars difunts. El gran deu, el gran tot. Finalitzat el període, tot al gran compte. La resurrecció, no de la carn, ni de l’esperit, sinó del diner en comunió en l’altre diner.

Vòmit. Rebel·lió.

Les vides de fa molt temps, d’aquella mateixa casa que ja no es casa i nens i menjars i armaris de roba i riures i corredisses. Queden les rajoles, les parets, algunes portes, els vidres d’algunes finestres, i tu, de cop. A les mans el brot d’una planta, no només aigua, entre l’onatge. Somni. Tornar aquí.

Si s’atura la música, és un silenci que frena les frases. En el capvespre, en els camins del córrer, el silenci es fet d’interval, de moviments invisibles que porten la nit i la vida oculta. El silenci, en mi, gest en espiral que ofega fins trencar la memòria.

I després la pluja. Inesperada, no la tristesa, de matins grisos, i la soledat com lianes en el peus del llit, els llençols, els coixins i en tu, fins la mirada. Els ulls oberts sota l’aigua. Tristeses que un somriure teu converteix en ones al sol i al riure i al plaer de la brisa en la pell. I les teves paraules, la mínima pressió de la teva veu en el meu cos per ser feliç.

I després, es cert, que m’aixeco de naufragis inútils, de situacions on l’absurditat no em salva.

I abans, els camins del córrer. L’esforç, la voluntat com una força desconeguda, poderosa, de seguir, de no aturar-te. I mentrestant, construeixes frases que no arribaran aquí. Idees, edificis magnífics, castells en l’aire, memoràndums, petites cites, textos quasi bíblics, o que rellegeixes tu mateix com llegir la veritat. I la vida. No hi ha Deu, però hi ets tu, però on ?

Obrir la porta. La foscor és compacta, material, de dins, de mans closes i ulls perduts. Penetrar. Ser foscor i batec sense límits, i por, terror.

De falses nit, en llocs estranys de fora el somni, sense temps probable, en cossos desconeguts, sexes oberts fins vessar. Penetres en pulsions descompassades, i ets allà, en el desig i la carena, en la llum que et creix a tu fins explotar en ella que no reconeixes. En un oblit que no admet tendresa, ni miralls, ni aigua, ni el vent de fora els carrers, acabes.

Es cert, surts per portes que ja no recordes a altres portes. Un laberint en una illa sense mars, un espai de nombres quasi infinits i un petit dubta de la trajectòria de cometes en els oceans de metall líquid.

On es la por ? I la porta que la tanca, i ens tanca. On es l’oblit ? i el desig i els miralls senars i els cossos esborrats ? On soc ara ?

Els trens de qui coneixies i han mort. Rius, vies intermitents, el record es una suor que apareix en el reflux de les ones. I en les extensions de sorra recuperes aquelles mirades, aquella gent que d’alguna manera vas estimar. O que estimes ara que ja no pots. Es un interrogant al final de la boca, en el coll, alguna cosa massa feixuga per empassar-te. Una ansietat que quasi et domina, però et fa viure. Un somieig de carenes, d’ombra d’arbres, de nits obertes al sud.

...

En un frase, metàfora d’alguna cosa que no saps, un tros de vida que sospites que existeix, dins teu, prop de la teva mirada.

Ho has llegit, poetes perduts en variacions, en corredors circulars. Mai sortiran, moren cada dia, cada hora, la soledat mes alta i mes cruel, penetren en les arrels de la sensació, saben cada moviment de l’amor, però cecs, la llum es vertigen, qui estimen es vertigen, ells son vertigen.

Música, Lana del Rey - Off to the races

Fins l’esgotament. Treballar, llegir, comptar el nombre infinit de veus en els corredors circulars. Córrer, caminar, escriure els nom del que has oblidat. Fins esgotar tota resistència en tu. Alguna cosa semblant a l’amor.

El cansament acumulant-se en els ulls, sense fugir de la mirada. I és allà, en aquell moviment que no va enlloc, quasi una renúncia, que neix la sensació, quasi l’engany de l’amor, o potser la realitat.

Darrera les portes, obscuritat, les mans son tentines, i la por es tacte. Un onatge buit, ningú. Un retrocés sense tret. Un dolor que no calma cap música, que creix quan el cos es recupera en platges massa llunyanes. I les ones existeixen allà, la sal en l’aire, en la brisa, però no tu.

Un crit entre les pedres, un lament inaudible en el soroll dels carrers. La frase es una línia de fum gris entre el bloqueig de la boira, el recorregut de vehicles inexistents, el moviment d’un núvol en el cel del capvespre. Les paraules son signes que encara no han estat, les veus d’antics homes, oblidats. I en les habitacions ressonen  fragments de vides. No escoltes darrera les portes, caus en les voreres incendiades i sents el lleu tremolor del terra i la seva trepitjada lenta. Et queda només la tendresa d’un gest.

Música, Lana del Rey, Blue Jeans.

Dir el dia clar, la mar en calma, l’aire fresc del matí i l’herba a prop de la platja. Dir el teu nom i repetir-lo, sentir-lo en la pell, i veure’t, baixant pels carrers blancs. El teu somriure, senzill, i la teva ma, en la meva, i caminar junts fins l’ombra dels arbres.

Et miro, m’apropo, fins veure’m en el fons dels teus ulls. El color de la mel en el capvespre, el moviment de les flors nocturnes, el xiuxigeix de l’aigua, dolça, i els teus llavis.

Surts a la nit en obscures columnes d’aigua. La por, però també el desig, marquen límits que no saps, que et traspassen i que t’enfonsen a altres espais que desconeixies. Sense llum ni esperança, una ruta marcada amb cartes falses.

Tan lluny dels pisos ancorats entre edificis en flames, i de la pulcritud de treballadors de guants de làtex i mirades torbés. La seguretat es una trampa i el codi es una numeració impossible de xifres irreals. Bombers i submarins liquats.

Dialèctica. Síntesis de la tesis de la angunia i dels miralls inversos del dolor i del diner cremant en els carrers. Que estrany saludar en aquestes circumstàncies. Els actes mes banals son un desafiament, inadequats, fora de tota realitat i tot procés. Mirades, discursos, esquemes. No t’espero, m’has deixat massa endarrerit i ni puc cridar-te.

Es des d’aquí que surts, i ja saps que no tornaràs. Ressona una paraula en tu, soledat, i la rebutges.

Numeracions. Escriure un tros de vida aquí, o escriure-la a la pell. Els dies exactes, les hores. La sensació de l’aigua i de l’aire. El record d’una infància i d’una mort. Una lletra tan bella, per resseguir-la amb el dit, suaument, una carícia a signes que es tornen xifres de un desig desconegut en el contacte.

Impressions. Les comes en una frase. I mentrestant et criden per que treguis un petit insecte del llit. Insectes d’estiu. Un llibre que comença per a tu a la pàgina 72, descripcions de viatges a deserts i demències, a la fi del mon, al proper i petit i ocult lloc on vius realment tu.

Cartes. Difícils ensenyaments. I el que llegeix. El que mira el paper, la pantalla, la pell i veu el tatuatge, el signe, la paraula, el fràgil dibuix on tremolen les ones i la espuma del bes.

Notes lentes i solitàries de un piano. Petits acords i una desesperança lleu, aigües superficials. El bosc és una promesa, una creença necessària, un destí. La música te la qualitat liquida de l’amor. I el silenci es el pitjor dolor entre les portes tancades. Papallones en els passadissos dels edificis. Captives en un aire de frases inconnexes i que es repeteixen, lletanies de la derrota i de la voluntat de nova lluita. El servidor que galopa entre els camps, i els ahucs dels llops. Por, i de nou silenci. Pausa, intervals entre el desig.

Complements circumstancials de temps. Música, la suggestió on neix cada frase. Les paraules, abans, joc que reps. Colors. Després, el moviment d’aus en el cel nocturn. Foscos estels en la línia de l’horitzó. Gairebé.

Camines per carrers. Ara, i també abans i després. Fins arribar a llocs a on no anaves, i on t’esperen sense esperar-te. Colors. El gris. I el blau net, dels somnis de televisió, però en les habitacions, els televisors que queden estan trencats. Una única imatge d’aigua i túnels i penombra.

Arrenques d’un terra sec i compacta, pedres, plàstics. Nomes amb les mans, les ungles. Lletjor de dits ensangonats, banalitat, i una petita harmonia de veus i rialles aquí.

Darrera els primers dies, entre la boira bruta dels restes dels despertar. Escrits en el mateixos fulls publicitaris que llences sense ser-ne conscient.

Després hi ha la culpa. L’expiació obscura i els temples oberts al mar. Catedrals de paraules mudes, i ones. Ruïnes on batega la vida i les cerimònies del sacrifici del cos.

Els poetes han trobat abans les ciutats inverses, el crepuscle dins les venes. La veu de qui estimaven i tenien tan a prop a la seva pròpia pell. Intimes connexions, de cors sagnants, arrencats i que palpiten, encara. 

El reflexa de les ones de llum en cossos opacs. La força de l’atracció gravitatòria i la immensitat de la pèrdua. Espai, espais interiors, la distancia infinita fins a arribar a tu. Sents la meva tristesa de nit? Sents el ritme sincopat del desig, dels habitatges que construeixo per a ningú i on visc per hores en una treva d’altres vides? El petit moviment dels braços en el somni, i el destí incert de naus espacials en projectes de reconeixement improbable. Un glop, un coàgul de matèria de dins teu, de paraules i sang i un record esbotzat.

Corres per camins. Fotogrames de l’autisme. La fina línia que dibuixaves en el terra per tornar a casa s’esborra sota la pols i la negació de la pluja. Mentrestant, palpita el terra, sota el sol, i la llum encegadora.

El moment exacte que sents girar el mon. I recordes una llarga frase d’un llibre, paraula a paraula, i podries seguir, veure el moviment dels nuvols en el cel blau, sentir dins teu les primeres mirades del desig, o retrocedir en el temps fins els camps i les eres del treball, la suor, la felicitat.

El moment que t’agafes, per no caure, per el vertigen, per la soletat que es trenca i es posible la vida. Blanc, i al voltant, explosions de color, l’aroma de flors del matí i el somriure i l'angoixa.

L’ordinador falla, s’apaga. Aturades a les que busques una causa, una solució.

Un sentit. Raonaments improbables. Moviments aleatoris d’insectes en la pantalla. Gris sobre blanc. Negra. Processadors orgànics, vides en creació dins de circuits electrònics. Matrix. O només l’historia d’imperis sorgint entre crisis i massacres d’esclaus

I la música que escoltes una i altra vegada aquest dies. Estrelles allunyades de la seva galàxia, però que segueixen en rotació a ella, des de distancies infinites. Nàufrags oblidats dins submarins a la deriva en les corrents oceàniques.

Lectors de dietaris d’ordinador, punts d’anclatges, guies, arnes de seguretat per salts sense paracaigudes.

El camí es perd en la boira. Hi ha algú darrera els arbres grisos entre el blanc. Canta molt fluix una cançó, tan dolça que et fa plorar i perdre`t en una melancolia de mars infinits i núvols solitaris. D'algú que ha marxat, i no tornarà. Potser ell mateix.

Tornes en els somnis. Però desperto. Potser els somnis no tenen final. El principi mai el recordo. Estic amb tu, i et parlo i m'aproximo i et toco, i t'acaricio. I després anem a un lloc al que no arribem perquè desperto.

En el terra hi han petites pedres, alguna fulla, petites branques. Un dolor humit, antic, de dies que acaben i de capvespres que s'obren a finestres de cases derruïdes. Els camps són ja boscos, i no puc arribar a la font sense traspassar alguna cosa que desconec a la nit.

Angoixa de les parets dels dies. Presons on esperar els dies de demà, la mort imprevista, els autobusos circulars i la condemna no pronunciada.

Musica. Veure sense veure finestres des d'on és possible un paisatge de vida.

Itineraris, rutes de navegació allunyades del naufragi, de la soledat d'espais. Petits microorganismes, cèl·lules, bacteris dels textos,. Les paraules dubten o es desconnecten. Frases i el teu nom. El dibuix del teu somni et ressegueix les empremtes a la sorra grisa.

Pàgines en l'aigua, trossos de paper no escrits, en un vol sense aire, en una ondulació de cossos absents en un desig aïllat. Ressegueixes en la memòria rostres i empremtes, l'inclassificable moment del contacte. Sents veus ? El murmuri sord de rius sota el terra. L'esquitx de fang en els dits.

Profund, els esclaus segueixen encadenats, en un ofegament en càmera lenta, en setmanes d'agonia i obscuritats abismals.

Finals i principis. Herba, la mateixa herba on la por feia créixer monstres ja desconeguts. I que ara esdevé algues profundes, suor i pedra de vaixells enfonsats en el silenci i la obscuritat.

Cabells, llavis, i el somriure que no apareix. El magnetisme desmembrat que en un temps feia girar els planetes. I que ara es nomes brúixoles trencades, agulles sense destí. El dolor d'òrbites el·líptiques, allunyant-se en un moviment descompassat.

No entens lo que comprens d'una forma clara i que els teus ulls enceguen. Fulgors en una nit d'ones arran de les habitacions del amor. Quaderns de la llunyania.

Dies, hores, camines entre les herbes. Altitud i guies, ningú, potser només els anys passats. Anys que t'aboquen a l'únic lloc on tens la certesa d'arribar.

Lent, el camí, el carrer, les voreres tèrboles.
Gel, pedres translúcides a la boca, la fredor penetrant les dents. La suor en el teu rostre. La calor inflant les venes, la sang. I la sal que fa coure els ulls i que perpetua la mirada. Memòria.

Les mans aparten les herbes, ennegrides, llefiscoses. Seran algues que posseiran el vaixell perdut en la tempesta. Un capita enfollit en el malson, i la vacuïtat. Artur Rimbaud, i les bodegues plenes d'esclaus encadenats al naufragi. T.S. Elliot dibuixa en les fustes podrides rèptils amb una tinta negra, espesa, quasi viva.

El llibre es un quadern. Manuscrits d'ordinador.