Les veus en els darrers carrers. Portes trencades i el soroll d’un futur impossible. Gemecs, plaer o un dolor d’antigues escales, d’esglaons absents. Saps el nom de les coses, per a res. Ningú. Signatures. Indesxifrables. Taulons d’anuncis electrònics, horaris errats. Qui espera, en un altre lloc. Qui has oblidat. El calaixos tancats. Líquides acumulacions d’hores que no formen dies, trossos de temps que no són aigua. I els teus llavis cremen. A les voreres, l’aire voleia fulls, esquemes del desig. Sexe de foc obscur.

Escriba de cerimònies banals i de silencis. La tarda acaba entre núvols sense color, i el lent cansament de hores i dies. Espero, entre columnes de deures i el somriure d’adolescents sortits de l’escola, altres hores. Això que visc és imatge, reflexa d'ombres en les façanes, i cossos reals en carrera, el batec de les venes i les línies d’escrits en l’aire pres. I la vida, no la defineixo, em traspassa i em volteja, i m’ofega i m’allibera. Grandiloqüències supèrflues, hi ha un petit rec, i la font a la que no arribes. El carrer per on ja ningú passa, i la gent que ja no hi és per passar-hi.

Escoltar la cançó que tens com a so de trucada. El moviment, quasi imperceptible, dins el pit que et demana agafar el telèfon. Saber qui és qui et truca en aquesta tarda. Dins el teu respirar s’amaga l’angoixa de les veus que escoltes.

El petit reducte on habita i parla el teu amor, i que quasi no escoltes.

Parcs infantils sota la pluja, de nit. Carrers solitaris, bars quasi buits amb partits de futbol detinguts a les televisions. Les parets humides, el terra rellisca, brillant, reflexa de llums. Portes de vidre moll. Imatges distorsionades. Els rostre de la soledat, línies equivoques, però hi ha coincidències. La derrota es una carretera, una ruta lliure. Els fars i l’aigua. Arriba a la ciutat quan es massa tard, i el son guanya al paper. Un dormir de pedres de riu. Un gest, ningú escriu el nom.

El cursor en l’hora et don la data. Pantalles d’ordinador. Un petit astrolabi en el planell infinit de l’univers. Els moviments del passat i de la mort, però també del present, una cascada perpetua, una corrent liquida de llum. Pintures imaginades del possible. Soroll a les escales, algú puja cap a casa. Frases de diferents dies s’articulen en textos dispars, concèntrics en punts crucials de vida. Desconegudes coordenades. Converses repetides i acumulació de dades. I la gent, en la línia de la irrealitat. Macros de imatges, augment del volum sanguini. Tanques les persianes, les finestres, l’ordinador. Els circuits electrònics vibren imperceptiblement. L’energia invisible que s’acumula a la punta dels dits. Les teves ungles seguiran creixent després de tu. 

Dins el somni negues el record futur del somni. Cap testimoni dels carrers que travesses de nit, de l’aire obscur que les faroles només delimiten. De qui ets tu llavors. En els aparadors tancats no hi ha miralls. I els que hi ha a les parets de les escales que puges, els trenques a cops de paraules i frases sincopades. La porta oberta del pis, el passadís en la foscor, i al final, l’habitació oberta, la llum groguenca, dèbil. No entres. Encara no.

(Tornar a passar per aquells carrers, de nit, i llavors. Cremen encara dins teu les parets de les cases blanques i la llum groguenca. De soledats, de fum de focs gèlids, núvols, les mans buides, els llavis enfebrats i el cos abraçant a cossos d’aire, de desig en una realitat de la repetició de la música, dins la possibilitat de recuperar una passat fos.

20121010)

El color gris en l’aigua, i en els ulls l’horitzó. Difosa línia on el mar tremola, entre el capvespre i la tempesta. M’allunyo, en somnis, de la sorra i de la casa, de les capses màgiques que eren els llibres, de la meva infància, de mi, i moro entre els silencis d’habitacions inundades, entre la remor d’un bosc detingut en un passat de camins líquids.

Flors exponencials i el lleu rastre del teus dits en el cos. Passos al pis de dalt, una lenta dansa, un fregar de roba, d’espuma, d’aire dens. Situacions de lloc, i res. Mes endins.

És un malson, i dins el somni, no ho sap ningú, i ningú m’ho diu. Somnis recurrents i plurals. Ells tenen realitat fora de mi. Neden dins l’aigua a illes, en un gris fet d’esforç més enllà de tota força. Captius d’una voluntat encegadora. Ells i l’aigua grisa.

20121008

Les altes parets, murs que no pots saltar, cercles tancats, presons on no hi ha possibilitat de transcendir, de ser un altre. Els miralls son parets, murs de vidre i finestres errades. Ampolles d’alcohol, i tu dins, immobilitat líquida.

En els paràgrafs travesses llocs on no has estat. Mai. I entre les línies de la cançó que sents. Sempre la música. Hi ha alguna cosa, de cop i volta, un cos que apareix i un somriure. Que estranys els quadres que pintes, la immersió en atmosferes contradictòries i breus. Sense valoració, t’esperen a les fabriques remodelades, cors d’obrers que canten el no existim.

La direcció inexacte, el tret errat, la línia difosa que gira, les caravanes perdent-se en el desert. I el temps, esborrant tot rastre.

Inesperat paisatge, entre la fascinació. I la mort entre valls cegues. En algun moment, les columnes de fum, i després batalles sense ànsia.

Adoradors de les paraules. Construir frases enigmàtiques, profecies de mons que no existiran, visionaris i la mentida nua. Profetes i l’èxode i els naufragi en tempestes de països sense pluja.

Que difícil aixecar-se, construir missatges intel·ligibles, entre la son i l’oblit i les hores. Recuperar-te del tremolor i la buidor. Abocar-te al teu principi. Només un silenci segueix el rastre de la teva veu, entre carrers que ja no existeixen. Precipicis.

L’angustia latent, una febre de minúscules membranes amagades entre la pell i el desig. L’horror de vaixell sol en la immensitat gelada i fosca d’un mar on ressonen les veus mortes i els riures finits de la gent i la felicitat. En els carrers, els arbres s’enfonsen sota el pes d’una tarda sense esperança. I en la immobilitat on es detenen les coses i la teva vida, no tens ara paraules.

20121002

Els murs infranquejables i el temps de salt on restes suspès en l’aire. Immòbil en un silenci de musica aturada, de crit mort.

Mur de pedra grisa, infinita altura, que embogeix el cel en una negror de tempestes imminents. El llamp i també la distancia que no pots mesurar fins tu mateix. Palpes entre les pedres la rugositat de signes, de missatges dels que ja no son aquí, per altres que vindran molt mes desprès de tu.

Les portes, les finestres, les espitlleres i les obertures. Res sinó pedra sobre pedra. Tapiades. Les veus son una remor sorda de vent captiu.

Obres les portes, córrer bosc endins. La voluntat de la mirada, d’arribar als arbres ocults. Sense motxilla, ni planells, nu, i en la pell l’ombra tatuada de les carícies perdudes. L’aigua en recs secs, en la teva pell, llisca. Respirar el camí que descobreixes, la vida que provoques en altres, que mor per moments en tu. Hostatge de les hores. Saps que la teva llibertat és molt a prop. En la muntanya, la nit, la lluna, potser tu.

Diguem el teu nom. Molt a prop meu. Deixem sentir el teu alè en els llavis. T’espero i t’escolto. El traç del signe en els murs. I tu.

2012 12 29

La pluja en la pell, en el rostre, dins el teu cos, en el fang de la terra on trepitges. Ulls en la pluja, veig nomes reflexes en els vidres, l’ intensitat del gris, llums calidoscòpiques, i el dibuix a fragments d’un dolor.

Dins el teus ulls, el temps profund de tota una vida, la teva. I la meva gira en ells. A trossos, a paraules trencades per el plor, i també per el desig. Frases multiplicant-se en les estacions de trens d’un groc brut, en els camins perduts de fonts que han tornat a la terra.

Vindràs de nit i jo t’esperaré, encara xop, tremolant entre les pàgines dels llibres i els recs d’antics anhels. Qui ha mort i viu en tu, fins que ja sigui nomes un record dins altres records, i la grandesa de memòries perdudes i la vida sota la pluja obrint espais infinits on t’endinses.