Entrar dins la por. Ser por. Entre les parets colpejades. Els soterranis són foscor, humitat i un transit a alguna cosa desconeguda. Entrar dins un mateix. Minúscules serps penetrant per els porus, sense sentit, ni destí. La música és ancoratges en un espai que tremola i es desfà i es reconstrueix de forma nova i amenaçant. El camí que travessa el bosc, contorns de la nit. Algú xiula.

Les campanes de les esglésies de muntanya han deixat de tocar. Nomes queden runes, restauracions fraudulentes. Rostres apòcrifs. Res. Ningú riu ja.

Colpegen les parets de la casa, per dins. Tens por. Una por sense paraules, d’ulls penetrant en l’ansietat, en una angoixa muda, en un ofec de mort.

Un cop rere un altre. Sense termini de pietat. Un automatisme de decisions impersonals. No només contra tu. Però la sal momifica els rostres que veus, i els altres caminen cecs en els parcs d’arbres incendiats, en ciutats enfonsades. I el teu carrer ? On ressona la teva casa? Enlloc, ja. Només dins teu.

Crides. El riure d’ algú.

Lentes hores del treball. El cansament es recargola en figures suspeses en l’aire buit i en l’oblit, en columnes que són soledat, un silenci de culpabilitats desconegudes. Qui mal governa, qui malgasta vides per compte d’altres vides. Parets d’un groc apagat i brut, llums esmorteïdes, infinits corredors, portes a sales, arxius inclassificables de la desmesura i la memòria falsa. Taules sense cadires. Expedients irrecuperables de noms esborrats. Frases indelebles a una tinta invisible. Signes d’altres camins.

I entre la desídia, les finestres barrades i la gent sense ulls, nàufrags que arriben a les illes de sal, a les platges on l’aigua crema la pell i la mirada.

(2012-07-28)

Animes simètriques. Laberints que es dupliquen i finalitzen en la imatge espectral. Jeroglífics fets de musica, i de dolor.

Errors, errors fatals, els amors moren al peu dels carrers reformats. Frases fetes de ampul·lositats, i mentida.

Busca el camí perdut. Els camins perduts que el bosc ha esborrat. Les cases que són pedres i fustes podrides. La paraula que és veritat. En algun moment l’església, i dins, els cavalls salvatges. El desig, i els anys, i el desesper. El galop, i el cos, i el somriure o la mirada. Els planetes giren en aquella mirada, les estrelles.

Has vist el tren nocturn. Buit i solitari, sense parar a l’estació. I en altres trens, la vida, batec i possibilitat,

Dels camins del córrer, les frases que construeixes i oblides. Parets de terra i sorra que el vent desfà. Les portes i els corredors que veus ara des de la memòria, la massa compacta d’anys i temps i passat que et pesen dins. Irrecuperables. La voluntat d’arribar i de ser. I el dolor a les cames, en els muscles i tendons. La suor i la soledat bruta a cada pas, i el dia clar, i el cel serè. No dius els que saps, i coneixes entre frases el teu rostre que s’enfonsa en el mirall, en els teus ulls, en un espais de permutacions, de notes de musica. Però sense aire no hi so, però si amor en aïllaments i illes de sal, tendresa de despertars en les lletanies de moribunds, i també en criatures de dies.

Territoris fèrtils. I el no-res. Que busques en el desert, sinó el consol. Les absències en els jardins son cruels. Ombres fosques de tu, que han marcit núvols del capvespre, temps i edats.

Columnes d’aigua, dintre, viure. El perpetu repetir d’ones, acotat en tu.

Tres. Quinze. Vint-i-dos. Numeracions. Claus, contrasenyes. L’ària d’una opera, un mar obert a la tristesa però també a la profunditat d’un vaixell en descens a res, a la foscor, a la força del reconeixement mutu, al desig de signes. Una set que no es sacia, ni s’esgota, ni es calma. Una necessitat, un presagi de llits malats, de cossos moribunds, d’alè per recuperar. Explosions sordes d’aire dins la pluja i les parets.

Que vols dir entre somnis i sense veu i sense ningú que t’escolti? De soledats i camins perduts, de cases derruïdes i de gent que ja no hi es i d’esperances sorprenents. Un barreja incomprensible entre les hores i les habitacions, raons, mirades i el desig que es vent que gira i a la teva pell es gel. Un pòsit de pols de destins d’altres llocs, de paisatges closos. I tu. Inesperades ombres.

Res a dir. Només els dies, l’aire immòbil, la tristesa en una invasió lenta del cos. Dins el respirar, l’angoixa, un tel o un ofec d’actes. Un dubte, la malaltia corroint els pilars i els sostres, una negació, una lenta derrota, l’impossibilitat del capvespre, la ràbia que s’ofega sense sortir, i silenci.

Repeticions. Habitacions de hotel, permutacions de paraules en frases i corredors. No hi han cambrers. Esclaus. No hi ha historia, una línia. Una ruta. Una esperança.

Petites espurnes de llum, inconnexes, al llarg d’un mes. Cròniques, dietaris prop de l’oblit. Ara es la ràbia, un monstre d’òxid, d’aire banal i de glans corrosius.

Defineixes poema i el paper és en blanc. Fonema. Textos, frases, paraules. El aleteig d’una petita au, que no existeix, al caure del niu.

Els temps verbals i el temps on vivim. El passat es foscor. El present, una matèria impenetrable. Actuar. Destruir. Cerimònies obscenes del diner. La condemna dels esclaus, assistir.

La mort es una metàfora. La vida es transit. L’angoixa es real. L’ansietat, tremolor d’insectes en els marges de l’escrit.

La llum apagada, les paraules prop del trencament. L’escala, la repetició d’esglaons i d’hores sense sentit ni destí. Et queda la música, el somriure, la lleu amistat del capvespre, i la profunditat de l’amor, en pèrdua.

Numeracions de carrers que nomes porten a l’oblit i la desesperança. El presagi d’infermetats. La certesa de la mort. Un ofegament d’ocells en vol, incendiant-se. Una massa d’aigua que no es un mar. Una figura geomètrica i el teu bes.

Res esperes. Res vols. El diluvi i la redempció. La calma d’una tarda i el pes infinitesimal de la teva mirada en mi. El balbuceig del gest quan ets aquí, la dificultat de respirar dins el teu aire.

Les cendres i el vent. La lentitud del paisatge desprès de la desolació. Un arbre nu, i una cançó, que els vençuts repeteixen, caient en la mort.

Les cendres que queden, les nostres. El foc que ha cremat la casa, la vida, les nostres. Sense esperança, nomes en la tendresa, i el desig, i en la ràbia, també.

Cavalls salvatges en horitzons zenitals. Els carrers son tancats per barreres i uniformes. El teu cos es massa lluny, no arribaré a tu. Morir abans, i després, un altre vegada, fins a cent vegades. Els llums s’apaguen automàticament, ja no hi ha aire.

Els antics déus entre la pluja seca i el desert, els set pecats capitals entre parets de sepulcres i la pell morta, tants llibres en llenguatge xifrat i tants actes de pederàstia. Cremen dins les esglésies els seus darrers acòlits, i la nova generació s’abraça a riqueses gangrenades. Nou poder.
I els déus, inexistents, ploren una tristesa de mars grisos, foscos i infinits, en els ulls de qui va creure alguna vegada.

Venjança. Tornarà el foc. Banderes oblidades. 

En els camins, pedres de sang, l’herba cremada en coàguls vius, un moviment llefiscós en el fang de cendres i vòmit.

De nit, sota un cel que és un altre cel, on no reconeixes les formes de les estrelles, i de dia el sol sense pietat fins consumir l’aire en el foc.

Portes tancades al mig del pas. Tecles en blanc i negra, i unes mans que toquen un piano, un saxo, una flauta trista. Has arribat a les parets finals del somni, un malson que s’enfila per el sostre i penetra als pisos de dalt. El secret del bosc al mig dels menjadors del veïns. La taules incendiades per el desfici, la ràbia, i la ira que s’ofega i mort en tu.

Enumeres crims capitals, i tot torna a la calma, la lluita acaba entre insectes al marges dels camps. El ufalç creix, el blat ja és segat, i amb els blocs de palla escriuen un nom per els deus.

Puges les escales, fins dalt. I a dalt, cremar el diner, tots els diners i bitllets i destruir les monedes. Un foc que t’empobreix però t’allibera, que et neteja de tota l’espuma bruta de la cobdícia, de l’avarícia, de la gelosia. Fins vomitar, fins expulsar de tu mateix les arrels de la maldat, de l’alienació, de l’estupidesa.

Perquè mes de lo que és suficient ? Perquè l’acumulació ? Perquè emmalaltir  La curvatura de les ungles clavant-se a la pròpia pell.

Rebutjar el que no és nostre. Per reclamar el que és nostre i ens roben.

Qui ha fet del diner el seu deu. I mort en ell. Sepultures de fredor en els grans bancs. Vida eterna per el  comptes que meriten interessos, sense fi. Titulars difunts. El gran deu, el gran tot. Finalitzat el període, tot al gran compte. La resurrecció, no de la carn, ni de l’esperit, sinó del diner en comunió en l’altre diner.

Vòmit. Rebel·lió.

Les vides de fa molt temps, d’aquella mateixa casa que ja no es casa i nens i menjars i armaris de roba i riures i corredisses. Queden les rajoles, les parets, algunes portes, els vidres d’algunes finestres, i tu, de cop. A les mans el brot d’una planta, no només aigua, entre l’onatge. Somni. Tornar aquí.

Si s’atura la música, és un silenci que frena les frases. En el capvespre, en els camins del córrer, el silenci es fet d’interval, de moviments invisibles que porten la nit i la vida oculta. El silenci, en mi, gest en espiral que ofega fins trencar la memòria.

I després la pluja. Inesperada, no la tristesa, de matins grisos, i la soledat com lianes en el peus del llit, els llençols, els coixins i en tu, fins la mirada. Els ulls oberts sota l’aigua. Tristeses que un somriure teu converteix en ones al sol i al riure i al plaer de la brisa en la pell. I les teves paraules, la mínima pressió de la teva veu en el meu cos per ser feliç.

I després, es cert, que m’aixeco de naufragis inútils, de situacions on l’absurditat no em salva.

I abans, els camins del córrer. L’esforç, la voluntat com una força desconeguda, poderosa, de seguir, de no aturar-te. I mentrestant, construeixes frases que no arribaran aquí. Idees, edificis magnífics, castells en l’aire, memoràndums, petites cites, textos quasi bíblics, o que rellegeixes tu mateix com llegir la veritat. I la vida. No hi ha Deu, però hi ets tu, però on ?