Camines per els mateixos llocs solitaris, una vegada rere un altre. I de carrers oblidats i de terres ermes, fas camins, que no van enlloc, ni tenen principi.

L’altre camí, el del haiku, que ningú recorre, només el capvespre. Molta gent a vist, entre les poques línies de lletres i la pàgina en blanc.

Edificis en runes del extraradi de la ciutat abandonada, fabriques on ja només queden criatures jugant a trencar els vidres de les finestres, la suor gastada de la gent.