Et crido, però no em sents. Imatges secretes en els carrers envoltats de silenci. Segueixo sol, portes, portals, escales de metall. No et conec quan et veig, i quan et reconec ja és tard.

Dins un somni sense so. Perdut. Cantons indefinits. Zones sense delimitar.

El lleu contacte dels dits. Sóc aigua en una apreciació aproximada de la latitud. Columnes de fum que s'alcen en el capvespre, quasi sense aire, ni foc. La força dels signes que no raono i em traspassen. Tinc una frase que et sorprendrà, potser res més. Un desig a batzegades i una por que omple de boira la mirada i la veu.

Moviments imperceptibles d'alguna cosa a prop teu. Certeses, sospita. Canvio els llibres dels prestatges, precipicis, i al fons, la lentitud d'observacions estel·lars. Fulls de paper de diari en els terres fregats i el valor dels diners. No hi ha pas entre un eixam de frases inconnexes i el teu cos. Alça la mà, vindran a preguntar-te. Repetir noms. La ralentització dels actes. Imatges fragmentant-se, l'auto completar del tractament de textos introdueix llums inesperades, girs. És a la pregunta on hi ha l'accés.

Miro enllà, ja no hi ets, però sí el rastre de tu.

Exploten les pedres de gel en els deserts sota cels desconeguts. El mínim alè d'algú inesperat desencadena reaccions en cadena. No només un piano, un xel·lo, un contrabaix: carreteres sense destí. M'apropo, i es deté el nom en l'instant, i el sentit se m'escapa, cec d'imatges indeturables. Pujaré als altars per arrencar dels textos l'ampul·lositat i les falses transcendències. Nits eternes en una minúscula gota d'aigua negra. La repetició de mons en el teu tartamudeig . I en els carrers, algú corre, el cos feliç.

He oblidat el motiu principal. Enumerar punts, i paràgrafs i temes. Parlar molt, de presa, evitar dir mort. Dolor. Córrer cap a la vida.

En el carrer gires, en un moviment de dansa quasi perfecta. L'eix canviant de planetes que han perdut la seva orbita, que recorren els espais quasi infinits entre la soledat i la foscor. En el teu cos palpita l'ordre de les coses, i el caos del desig. Mars congelats fins a milers de metres de profunditat, pedres de terres desèrtiques explotant de fred. Portes que es tanquen i portes que ja mai tancaran, parets derruïdes. Mirades. I et miro.

2012 12 17

Vidres trencats entre l'aigua i les hores. Un error, detonacions, seqüències d'oblit. No suficienta por per accedir a la veritat, només el regust de l'angoixa en cada respiració, de l'inquietud com una malaltia de mans en la línia de foc.

S'aproximen inundacions, per túnels obscurs on floten paraules esborrades, signes de transcendència.

Els motius del dormir i dels somnis.

2012 12 14

un mur de signes indesxifrables, i al mig, una frase, la finestra antiga dels núvols ferits i les tempestes ran de mar

m'apropo a tu, sento els records al meu voltant, una boira elèctrica. Els teus records seran, més enllà de mi.

es cert el teu nom, i el teu rostre, són certs els llargs corredors i les portes del final obrint-se als patis i a la pluja i a la llum que vibra, encara aquí, trencada

en les puntes del dits dels cecs estan inscrites les raons ocultes del perquè de cada paraula, i en el teu parpelleig la immobilitat momentània d'ara

2012 12 13

El vol d'ocells a la finestra i sota el terra, el mar i els ports de destins desconeguts. Tremola en tu tot aquell mon que seria possible però que ara només és irrealitat de reflexes entre vidres. Columnes d'aigua sostenen els murs de les torres mes altes. I l'escrit es un passadís per el que fugen lectors dels apocalipsis revelats i quotidians.

Frase rere o sobre frase. Les paraules s'amunteguen o s'embussen en canals suïcides. I la son insospitada, derrota l'ansietat.

El signe del teu nom és dilueix quan ja dormo.

2012 12 12

Perquè no entrin ombres meves en el teu aire,

I la teva pell sigui un mar que crema i bull, i no pot ser aigua on habiten barques, ocells i desig.

Jo m'allibero de qui ha mort i no ha arribat a viure, i per a tal cosa el fitxo i l'immobilitzo en mi.

Un error infreqüent, però de gramàtiques incendiades. No et deixis anar per els camins del capvespre sense una frase escrita en tu.

Morir en els camins sense fi entre la vastitud dels camps. Les darreres tardes amb tu, els darrers capvespres d'aquell estiu i d'aquell teatre. L'angoixa de datar els dies, algunes nits. La inquietud de la fragilitat de les construccions amb lamines de gel sota el sol.

La fascinació dels colors translúcids vibrant dins els teus ulls. La ceguesa. L'aturament dels trens en vies mortes. La pèrdua de gent en estructures impenetrables.

Els acords d'una musica que revincla vida en un cinema. Tu ets dins aquelles imatges, d'una manera que tal vegada mai arribaràs a ser. Una tristesa de glaç que ja es aigua, boira, en els camps, en el teu cos que mort.

El camí s'endinsa en el bosc i en el capvespre. La solitud és l'aire i l'absència de demà. No hi ha temps per la tristesa. La foscor i el fred porten una esgarrifança de perill, d'animals estranys i de sons desconeguts. De la teva pròpia veu cridant en un córrer desesperat.

Alguna cosa en el tronc dels arbres. Impertorbables a les hores. A la molsa que habita en ells, al brancatge que eleven al final de la claredat.

Segueixes el camí i pots arribar fins les llums encara obertes de la casa. Truques a la porta, ningú la obrirà, però podràs entrar. En l'única habitació hi han prestatges amb llibres i quaderns, una llar de foc, un llit i tu, sol. Dius noms de coses, i de gent, i en cada nom la por es fragmenta i ressona dins teu, fins ofegar-te quasi de desesperança, primer, i després d'amor.