.

En la pluja, aigua en el teu cos, en el meus llavis regalima. Espurnes de focs líquids, mal que et devora i et mata. El rostre en el temps, la vellesa dibuixa rostres. En les andanes d'estacions, les hores convertides en dècades, en moments, en renuncies oblidades.

En la pluja, en cada gota que cau dins la boca. Desert i el camí puja fins la carena, i d'allà segueix pujant fins les muntanyes que no veus darrera la boira i els núvols.

Hi ha una casa, una cabanya, un refugi, prop del cim. 

.

Tornes cartes i les bústies son plenes i queden al terra i a l'oblit de xarxes ocultes. El que no va arribar a ser, i la gent que ha mort ja i recordes i oblidaràs i ningú coneixerà ni sabrà. Pàgines que son fulls trencats, pantalles que no arribaran a imprimir-se. Túnels, d'informació falsa, i una música sincopada.

Segueixes la línia de l'horitzó en les fotografies interiors. Dins els missatges, s'encadenes imatges que no arribes a veure. Un dolor de frases repetides i inútils, de portes que obres quan ja ningú por sortir. La mort es aigua, una inundació que puja de nivell per escales clausurades.

Ets dins la casa, hi ha llum a les finestres.

.

Dins els ascensors, un descens als subterranis de la foscor. No hi sortida sinó recordes l'entrada. L'aire espès de cossos tancats. Altres cossos entre els murs que no trobaràs, o que no reconeixeràs. El tacte de les parets de metall penetra en la teva ceguesa. I les mans cremen, un incendi de soledat sense esperança.

Retrocedir fins escoltar la música. És en les notes del piano, en la bellesa sense fi on creix alguna cosa similar a l'herba i les paraules, a un petit bassal d'aigua, a un núvol blanc en el cel infinit de blau, a una mirada que no es la teva i que tremola en tu, ocell ferit d'amor.

Em sobren actes nuls i el temps em retorça els membres. Sento que frego l'obscuritat fins fer-me sang.

.

Els murs infinits que has construït en les hores preses d'angoixa. El temps que creix des de la teva infància i et deixa tancat en un espai cada cop mes reduït. No hi cap ningú més, quasi no hi ha caps tu.

La tristesa, la desesperança, els miralls tèrbols on el teu destí viu sense que tu hi creguis. Tot lo escrit és cert, però no tot està aquí escrit. Finestres, no hi han finestres en els murs.

Segueixo el reso dels teu passos. Com veure el teu gest en la foscor? 

.

Si deixo de sentir la teva veu, la foscor em guanya, creixen boscos nocturns entre les paraules que ja no dius, i entre els meus passos sento les altres vides irreals desfent els camins i els somnis.

Si desperto i caic en una nit que no conec, de murs d'esglésies, i al mig, el mar en runes, flames en el cels, soledat d'horitzons. Diluïdes flors en l'aire corrupte.

Si veus qui ve i no obriràs la porta, i a ningú diràs que m'has deixat tancat a l'altra casa.

El silenci dels dies sense paraules, la tristesa a les parets, el rastre d'insectes sense signes, i en el fons de les finestres, la teva mirada perduda

Tremola dins teu la vida, aus ofegant-se en un descens oceànics a les profunditats. Morir no es res, sinó hores que no són, és la detenció el dolor. Les columnes d'errors ortogràfics, estructures gramaticals incomprensibles, els camins cremant en un capvespre de desamor, matèries inorgàniques,la ceguesa.

Si deixes de parlar-me, em perdre en l'obscuritat.