2012 11 23

Només una frase, entre milers de pàgines, una combinació exacte de 92 lletres. Un ordre exacte, variacions, fins ser il·legible.

Vols d'ocells en les finestres. Les paraules no arriben al paper, els ocells cauen al carrer, morts. Les lletres permuten, una línia freda, res arribarà a tu, un alè mínim entre tonelades d'aire. La reverberació d'un plor somort, un dolor de llàgrimes, de desesperança en el pit, de tristesa de mars infinits.

Repeticions, en el silenci. Repetits silencis. Soroll. El record de la teva veu és soroll, i silenci, i una llarga pausa per on entra alguna cosa semblant a perdre't, a cossos irrecuperables enfonsant-se en oceans de tardes grises en la tempesta.

Obrir, tancar portes. Corredors. Ets dins? Fora? I la presència que t'aterroritze des de petit? Dins? Fora? I el desig? Dins? Portes. Tancar.

20121121

Abans d'alguna cosa, un semàfor que deixara d'estar verd, una música que torna a començar, un gest, un vol d'ocells a la finestra, una onada trencant a una platja hivernal, una escala i una caiguda, una paraula.

Moltes paraules, una acumulació de paràgrafs, de pàgines, d'estatges i columnes de llibres. Només una frase.

Una frase, el galop d'un cavall en els camps sota la pluja, els prestatges de la nevera, línies de senyalització peatonal, núvols de desenvolupament vertical. Després d'alguna cosa, l'aire d'un silenci anterior.

El·lipsis.

Per a ningú, o per qui volguí prendre.

2012 11 20

La mateixa casa on acaba el text i comença la irrealitat, l'imatge duplicada en la mateixa fotografia de diferents temps, la remor que puja per les hores de la nit i s'enfonsa al matí en el teu pit, en un dolor breu i profund, una angoixa que sorgeix i es manté, més que por, més que ansia.

De que parlen els expedients que formen murs darrera teu? I els memoràndums ignots en els corredors inundats. Els arxius són clausurats, incendis sense termini, foc lent, inapel·lable.

2012 11 15

Els breus moviments de llum entre els hores, quasi sense rastre, oblidats des d'abans d'ocórrer. Passatges que a estones no vols veure, i que en altres estones busques una veritat que perds entre els dits. Frases que de cop construeixes, contrasenyes d'alguna lloc a on no has arribat, encara, o no arribaràs.

L'alerta es confon amb la por. L'angoixa és un despertar en un tren en marxa, en el llit. No saps on et porta, ni on podràs baixar. Andanes per on arribava el pare. Anys, ja tu pare.

Les portes comuniquen corredors en aquest paper on es barregen els temps i les persones i les vides de tu. Escletxes, fissures. Les lectures de la teva adolescència tenen ara la veritat de la que dubtaves. Un camí entre els camps per arribar a la mateixa casa,

No tanquis els porticons de nit

Salto els murs i els edificis ja no existeixen. Rastrejo la teva presència en habitacions entre la runa, en llits trencats on diferents amants han anul·lat la teva olor. El cossos morts fan torres de carn en flames en les antigues places, un cremar sense fi, inesgotable. Ningú, ombres, grises, el vol d'insectes, de lletres errònies, de frases, cavalls ferits en les pàgines i els armaris.

La por és dins la mirada. Resseguir línies en una al·lucinació de planells i ciutats desfent-se. Desapareix la llum en el capvespre, i el teu record és gel dins el meu pit.

El vent en els corredors de la casa. La pluja, aigua gèlida, cau per les parets. La música és una oració, un fragment de paraules entre el sostre i la impietat.

Una immersió en un record de pantalles grises i focs llunyans. Levites en un espai que recrees entre absències de no-res. La facilitat de dir aquest signe que es dibuixa entre nosaltres.

Períodes d'adaptació. Ressorgeix el monstre. I entre la nit, la por és un camí marcat amb espelmes verdes. Les portes trontollen i queden travades entre paràgrafs. La teva ma es fa fonedissa quan m'acosto. I sóc sol en edificis infinits que no comprenc.

Com dir-te l'angoixa que em traspassa i perdo, i resto quasi il·lès. El cor batega, a profunditat, en els soterranis.

L’ansietat és una onada d’aire irrespirable, un ofec de conductes, una obstrucció. La inutilitat del gest, mort el impuls, la dansa acaba en un moviment repetitiu, estereotipat, un tic obsessiu. Més enllà d’errors ortogràfics.

La inquietud fins el dolor en el cos. Les hores permuten i els rellotges creen temps espirals dels que no podràs sortir. Les senyals de sortida son símptomes sense esperança, muts.

Superfícies d’aigües fosques, tremola el futur enmig de mirades sense destí. Els llums del rètols son encesos, i van explotant en una nit tancada.