16/5/13
Pedres
de sal, i de sol. Murs de deserts que s'alcen més amunt que els
núvols més alts.
Mars infinits. Onatges incandescents que vibren en les pupil·les de la ceguesa, i en l'esperança trencada. L'ansietat corroeix el vol dels ocells. I una angoixa inexplicable és darrera de cada porta que tanques. Mars infinits, vaixells perduts, naufragis sense coordenades, una soledat d'horitzons gèlids i vents àrtics.
En la teva casa. La pluja en els vidres de les finestres, un ressò de rius ocults. Faltes ortogràfiques, acòlits en ceremonies de religions paralitzants. La mort al rostre desert.
6/5/13
És
l'inici inesperat d'un dolor, un matí de sol de primavera que
explota dins teu. És algú a prop teu, insospitat, que fa tremolar
el teu aire, que fa créixer l'herba en les parets de la teva illa
dels mars àrtics. És la por, una por a ser ocell al vent, a sentir
de nou els focs darrera les muntanyes i córrer fins la carena. És
alguna cosa que et guanya, que esbotza els quadrats delimitats d'un
mon tancat, un rec d'aigua entre pedres de sal.
2/5/13
Des
d'aquí que a cops no hi és, i altres és un desert de pedres
blanques i sons absents, i a vegades és la pluja i rius inesperats,
una alegria de balcons al sol d'abril.
Aquest
aquí fràgil, i ferm. Arbre entre els penyassegat i el mar de
tempesta, i entre les seves arrels, nius.
Com
dir-te l'angoixa del temps que passa ? La suor que traspassa els
rellotges i penetra en la pell. La mirada que es crema al obrir els
ulls.
Hi
ha un pacte de pàgines de llibres, de cançons de bressol per a
grans, fins plorar i vessar l'espuma i arribar a l'aire on tu hi ets.
22/4/13
En
la pluja, aigua en el teu cos, en el meus llavis regalima. Espurnes
de focs líquids, mal que et devora i et mata. El rostre en el temps,
la vellesa dibuixa rostres. En les andanes d'estacions, les hores
convertides en dècades, en moments, en renuncies oblidades.
En
la pluja, en cada gota que cau dins la boca. Desert i el camí puja
fins la carena, i d'allà segueix pujant fins les muntanyes que no
veus darrera la boira i els núvols.
Hi
ha una casa, una cabanya, un refugi, prop del cim.
21/4/13
Tornes
cartes i les bústies son plenes i queden al terra i a l'oblit de
xarxes ocultes. El que no va arribar a ser, i la gent que ha mort ja
i recordes i oblidaràs i ningú coneixerà ni sabrà. Pàgines que
son fulls trencats, pantalles que no arribaran a imprimir-se. Túnels,
d'informació falsa, i una música sincopada.
Segueixes
la línia de l'horitzó en les fotografies interiors. Dins els
missatges, s'encadenes imatges que no arribes a veure. Un dolor de
frases repetides i inútils, de portes que obres quan ja ningú por
sortir. La mort es aigua, una inundació que puja de nivell per
escales clausurades.
Ets
dins la casa, hi ha llum a les finestres.
19/4/13
Dins
els ascensors, un descens als subterranis de la foscor. No hi
sortida sinó recordes l'entrada. L'aire espès de cossos tancats.
Altres cossos entre els murs que no trobaràs, o que no reconeixeràs.
El tacte de les parets de metall penetra en la teva ceguesa. I les
mans cremen, un incendi de soledat sense esperança.
Retrocedir
fins escoltar la música. És en les notes del piano, en la bellesa
sense fi on creix alguna cosa similar a l'herba i les paraules, a un
petit bassal d'aigua, a un núvol blanc en el cel infinit de blau, a
una mirada que no es la teva i que tremola en tu, ocell ferit d'amor.
Em
sobren actes nuls i el temps em retorça els membres. Sento que frego
l'obscuritat fins fer-me sang.
18/4/13
Els
murs infinits que has construït en les hores preses d'angoixa. El
temps que creix des de la teva infància i et deixa tancat en un
espai cada cop mes reduït. No hi cap ningú més, quasi no hi ha
caps tu.
La
tristesa, la desesperança, els miralls tèrbols on el teu destí viu
sense que tu hi creguis. Tot lo escrit és cert, però no tot està
aquí escrit. Finestres, no hi han finestres en els murs.
Segueixo
el reso dels teu passos. Com veure el teu gest en la foscor?
16/4/13
Si
deixo de sentir la teva veu, la foscor em guanya, creixen boscos
nocturns entre les paraules que ja no dius, i entre els meus passos
sento les altres vides irreals desfent els camins i els somnis.
Si
desperto i caic en una nit que no conec, de murs d'esglésies, i al
mig, el mar en runes, flames en el cels, soledat d'horitzons.
Diluïdes flors en l'aire corrupte.
Si
veus qui ve i no obriràs la porta, i a ningú diràs que m'has
deixat tancat a l'altra casa.
15/4/13
El
silenci dels dies sense paraules, la tristesa a les parets, el rastre
d'insectes sense signes, i en el fons de les finestres, la teva
mirada perduda
Tremola
dins teu la vida, aus ofegant-se en un descens oceànics a les
profunditats. Morir no es res, sinó hores que no són, és la
detenció el dolor. Les columnes d'errors ortogràfics, estructures
gramaticals incomprensibles, els camins cremant en un capvespre de
desamor, matèries inorgàniques,la ceguesa.
Si
deixes de parlar-me, em perdre en l'obscuritat.
21/3/13
Has
trobat el camí a casa. Però la casa és runes, i pedres en l'herba
i la fusta podrida, antigues finestres que es confonen amb parets
enderrocades, portes on mai existiren. Fang, i antics mobles que són
només terra acolorida. Qui habitava ja no habita sinó en el teu
record.
Universos
paral·lels. Línies difoses entre el dibuix de les ombres del
brancatge dels arbres. El bosc es tanca. Impenetrable. I els camins
desapareixen.
No
tornara ningú. Ni del silenci blanc de la boira. Ni de la tempesta
en els cims i de l'amor i dels llamps entre els cossos. Tot és només
en tu, i l'angoixa de oblidar-ho, de perd-ho.
19/3/13
El
bosc i la font i la casa en runes. El temps. I el mateix bosc, la
font perduda i seca, pedres només en el lloc dels antics murs.
Mes
abans, imagines finestres i persianes i el sol entrant entre les
escletxes. I aquell aire net i que es mou en les fulles i els papers.
El
somni s'encercla i creix en una espiral semblant a una musica que
repeteix acords i avarca espais on no has arribat, encara. Penetrar
en la llum de la infància, una atmosfera de boira entre els dits. El
record es rememora fins entrar en la realitat d'ara.
Apunts,
textos que llegeixes, paraules que et salten vives fins dins teu.
Focs reals entre l'era i els camps.
6/3/13
Cada
frase un mur, una pared construïda de paraules que desconeixes, un
significat obvi i per a tu ocult. Només pots tornar en somnis a la
casa de la teva infància. I dins les espirals del somni, l'atmosfera
essencial d'un record real. Els vernís d'un moble, l'amplitud dels
calaixos del bufet, el tacte de la tela d'una butaca. Estas en un
cinema que ja no existeix, una pel·lícula en blanc i negre que mai
vas veure, no ets sol, entre les cadires buides hi ha altre gent, i
no dins el teu somni, en la música.
5/3/13
Engrunes
de pa en els camins del bosc nocturn. Bardisses. L'herba seca en els
peus nus. Llegeixes poemes fins trobar la serie de paraules que
desencadenen la frase, el tret que es dispara contra les habitacions
tancades. La nit en el carrer, o en els camps profunds i erms.
La
gent que va pel carrer porta ganivets amagats, però en el bosc
intueixes presencies més amenaçadores. Els contes infantils i la
pèrdua del record entre la boira. Alenada de por i una angoixa
d'escales fosques. Tremola en tu alguna cosa que vol sortir, alguna
cosa que presenteixes i no veus. Dins, fora. A prop, lluny.
Complements circumstancials. L'essència inversa.
25/2/13
Hi
ha un moviment imperceptible en els corredors de nit, infinitesimal,
de veus xiuxiuejant en suspens, de son tranquil. La llum entra de
fora, i m'aixeco i ressegueixo les habitacions buides, una a una, a
milers, fins no trobar res.
Tanques
portes. Però la vida no queda dins. La vida s'ofega dins. Tornaràs
a despertar, sol contra tu mateix. Numeres xifres o lletres. Recites
frases. Inconnexes. El llit blanc, la finestra amb visillos i
porticons. Es record i aigua sobre el paper, esborrant les paraules.
No
hi ha res, després.
24/2/13
Que
queda sinó la vida? Encara que ja no sigui aquella, la nostra de
llavors, i les fotografies ja siguin antigues i el rius ja no d'aigua
i sí de record.
Diverses
vides, entre el dolor i la desesperança, unes. I altres entre el
inesperat oblit, una suma d'anys com magatzems desapareguts, dècades
sense cap olor, una asèpsia de dades i gestos.
El
canvi, el fred del metall, perforacions en altres planetes, permanent
moviment estel·lar. El centre de l'univers en translació perpetua.
En tu hi és tot, en tu comença tot. Filosofia de mobles de fòrmica.
Truques portes, et truquen a la teva porta. Massa general. No se que
em dius.
17/2/13
Esperes, segueixes la
música, el camí dins el bosc. Alguna cosa fràgil i tendre i fugaç.
El moviment de l'aire per les ales d'un petit ocell, el gest
detingut i expectant, la mirada d'una petita nena, la joia de
veure-la.
Esperes, escoltes les
paraules quasi imperceptibles que t'arriben des de fora. Els murs són
portes si tu ets a prop, els deserts aigua i esperança.
T'espero a tu. Ja fa
temps que te'n vas anar o et vaig perdre. Els diaris ja no són els
mateixos i han pintat d'altre color els corredors. Esperes, espero.
Diferents instàncies. L'olor d'un cos que estima, entre l'herba i els
arbres, darrera les parets on ets pres.
15/2/13
Esperes un moment.
Esperar en les andanes els trens que ja no passaran. Instants que et
seduïen en l'adolescència. La fugacitat del vent esculpint formes
úniques i ja mortes allà, abans. I així i tot, esperes, un moment,
saps del aire dins les habitacions, dins les coves.
Vindrà la llum i
s'encendran les finestres des de la nit, i sabràs que tot acaba. Que
el mar arriba a les cases, i la gent crida, i no hi ha ningú que et
busqui a tu. Repetiran els llavis el moviment d'oracions oblidades i
no recordaran respirar. Pell a pell, els ulls tan junts que desenfoco
la mirada i no et veig.
Puja al balcó, al
terrat, crida tu també, l'aigua ja en els peus, s'enfonsen les
parets i el somni a començat amb tu encara despert, esperant alguna
cosa de no saps que.
11/2/13
El camí no arriba
enlloc. Tu sí, enllà de la remor del mar en els carrers de nit. De
les parets emblanquinades, de les finestres i balcons oberts.
Tremoles allà, límits difosos de lo que ets, i d'altres eren dins
teu. Els colors a la pell, i dins els ulls el rostre de la teva vida.
Pronoms possessius.
Possessions en la foscor. Diners o cossos. L'abandonament, i imatges
trencades, la llum entrant fins cegar les fotografies. Un gos corre
pels camps i en els carrers, adolescents creixen en la soledat.
Juntes les mans. Una por enganxosa i portes baten l'aire que quedarà
clos i irrespirable. En els prestatges, bitllets, monedes,
incomptables. En els habitacions, nuesa i buidor.
5/2/13
El camí que s'endinsa
en el bosc, després de la pluja. Petjades en el fang, i en l'herba,
rastres estranys. Rètols d'antigues llibreries, paraules i llums.
Entre els fulls, les fulles, i la soledat de caure el capvespre en
una saturació d'humitat, de línies sense fi, signes. Les notes
senzilles d'un piano, quasi una repetició constant. Salms, oratoris,
res arriba a creuar la teva mirada, però la teu veu delimita el
ritme de creixement dels arbres, la profunditat del riu en la vall,
el dibuix dels brancatges en el vent. Vine, un gest, t'espera. El
camí no arriba enlloc, enllà. Tu sí.
4/2/13
El temps i les hores.
Llençols al vent i al cel blau, i al sol. El moviment de les ombres
en l'espai reduït d'un sospir. Calidoscopis de imatges i de vides
diverses i simultànies. Creuaments d'autopistes i línies
ferroviàries, el pont que acosta per un instant, i després la
velocitat que separa potser definitivament a la gent que potser mai
es tornarà a aproximar.
Estaves sol i has
sortit als corredors de tarda. Ningú, però darrera de totes les
portes tancades presenteixes altres vides. O una simulació de tot,
i llavors la por. El vent segueix, les fulles de les plantes es
mouen, d'una forma nerviosa, d'electricitats que no aconsegueixen la
llum.
Tornes als llençols,
la teva ma comprova si ja són secs i un nen et mira i construeix el
primer reducte de temps. La hora circular és una ona que s'expandeix
en la superfície de la pell.
Cap paraula amable.
1/2/13
Les mans dins l'aigua
negra del cubell. I el cubell dins el pou. Cucs, larves, insectes
morts, insectes vius que et piquen la pell. T'inoculen ferments
maleits. Una visió segada de tu mateix. L'impossibilitat d'arribar a
ningú. És el teu alè aquesta aigua negra que puja i ofega els teus
murs de saliva bruta.
En la més alta torre.
I des d'allà, des del centre del conte infantil crides els teus anys
i el temps i la voluntat de trencar els cercles laberíntics que has
construït en més d'una i dues vides. Darrera teu, trinxeres,
escomeses penetrant en la mort, sang inútil i l'espera de tantes
nits en urgències que no eren.
Canvies de joc, la
musculatura es resenteix d'esforços en l'aire del moviments i les
desfetes. Buidat d'esperança perquè ara ets a prop, molt a prop. Et
presenteixo.
28/1/13
Molts dies després. En
els llibres hi ha paraules noves. Però has de trobar el corredor. La
infància, la veritat.
Els cims més alt són
a prop del precipici, i de la bellesa també. El teu gest quan
despertes. La seqüència de idees quan caus al somni i no et pots agafar a res. El que escrius un i altre cop, dins el somni ja, i no
arribàs a llegir.
Mous pedres, desfàs
camins, les setmanes passen. La lectura aturada a la tauleta de nit.
Un impacte de letargia.
L'aigua segueix fosca,
larvada.
27/1/13
S'atura dins el túnel.
Tren, escriptura, algú. Potser música. Però fugien pel túnel, de
nit, sense llum, les mans a la pedra abrupta. Quasi no parlaven. Els
llavis tremolosos de por.
Les estacions
desèrtiques. A les que no arribarien. Mai. Planells antics de
carrers que ja no existeixen. Et veig caminar pel carrer. Podria
tancar els ulls, i el teu cos dansaria, en un gest ampli i circular.
Obscur, però a la
finestra arriba la primera claror del dia. Fa més fred encara. I els rellotges també s'aturen i algú mort, llunya, desconegut.
A batzegades. Es
fragmenta el color. Ja no hi ets, ara.
25/1/13
2013 01 26
Entre la febre, que
atura la veu i fa inintel·ligibles les frases?
L'angoixa del pas dels
dies. Blocs de papers podrint-se en aigües estancades.
L'altre carrer.
Existeix una casa. L'altre ciutat. Sents veus parlar fluix a les
altres habitacions.
Si pugessis despertar
d'aquesta realitat. Senyals a la superfície.
Que atura l'escriptura?
24/1/13
Una vall, una
fondalada, el prat hivernal, l'aigua fosca. El fred blanc i en altres
llocs la mar en calma. El desig que excedeix els límits, veus d'un
cor que tremolen entre notes quasi impossibles. M'acosto a tu, sense
saber-ne. En els cims la llum del capvespre, i en la teva pell la
meva mirada és naufrag.
Qui és absent? La
febre enterboleix el paisatge fins una sincronia de color irreals.
Trobaré el camí?
La bellesa.
23/1/13
Construeixes
murs infinits, parets impenetrables, canvies el lloc de l'aigua i del
vent. De la boira fas cercles impossibles. I de l'esperança camins
esgotadors fins el limit de la soledat.
Has
sortit a la nit. Les habitacions circulars queden enrere, en incendis
inesperats, entre l'emoció i l'angoixa incolora. Falsos decorats per
representar alguna cosa autèntica.
Només
si t'acostes el suficient per sentir-te. El teu cos és l'única
certesa. Un present, de temps i de plaer. Abans
de que es tanquin les portes. Els ascensors descendeixen lentament.
Ningú a dins.
Més
enllà, sota terra, túnels.
22/1/13
Resseguir amb els dits
la rugositat dels signes a les parets de la cel·la on consumeixes el
dies. Angoixa. Permutacions embogides de números i unes poques
paraules. Dins aquesta aigua tèrbola i fosca.
I damunt la mar el vol
d'ocells blancs, i el vent en els núvols i el sol i la calor i la
llum. I a la sorra, tu, la pell nua i la sal. La veu per sobre les
ones, el gest dels teus braços, el somriure en el somni de quietud.
Construeixes ponts a
enlloc amb una mirada i una frase perduda. La música t'empeny a
viure. El laberint no té final, però tampoc principi ni porta
d'entrada. Et dins, camines per arribar al capvespre a aquella platja
que només vas conèixer de nit.
21/1/13
Plou
dins el record, fins inundar els cercles del somni. Els carrers
grisos, tallats per
cerimònies d'oblit.
Sorra dispersa entre les pàgines del llibre que no llegeixes. La
humitat de les hores en els teus dits. Tancar els ulls, el cos
immòbil.
Quietud de finestrals oberts a la nit.
Repetir
les frases, i al fons de la veu, les improbables notes en negre d'una
ruta que descobreixes. Empremtes de peus mullats en el terra. No ets
sol. En
les parets els signes de fugida.
20/1/13
De
cop, la casa és tancada i a tu dins. Les habitacions on ja no
entrara ningú, els carrers de dalt, deserts
d'ombres.
Tems per els paisatges que no veus ara, existeixen sense tu? Dubtes
de la realitat de la gent que t'envoltava.
Una
simulació, una llarga seqüència d'actes i l'oblit. La mort és un
mur en la platja que entra i rodeja el mar, i no pot arribar a tu. La
humitat podreix la fusta de les finestres i de les portes i la
salobre corroeix els ferros del balcó. Si cridessis, algú existiria
per sentir-te? La por és rere.
Expectant.
17/1/13
T'apropes
a alguna cosa, sense saber-la. La mort sí, la saps, la tems, la veus en el
temps guanyant el teu cos. Un altre cosa. Un ancoratge entre les
hores, un oblit de colors intensos, un altre cos, un altre dolor.
Una
frase, un clar en el bosc, la paraula tendresa, la forma d'un grup de
núvols, un gest inesperat en un metro nocturn, la foscor i la llum,
un rostre, i uns llavis que tremolen imperceptiblement.
La
casa d'ell era la casa del pare. Caselles d'una vida. Entre les runes
de les esglésies hi han flames i pedres de gel. I l'aigua en l'aire.
Només falta la terra, en la teva boca, dins la mirada.
El
silenci en la superfície de l'aigua quieta. La línia impossible
d'aire i de bes i de boira. No arribaràs al final. Sense certesa.
Pressentiments. Una melangia del record de la pluja abans del vespre
i la foscor en aquella tarda. Segueixes construint murs de paraules
contra el cabdal que inunda les habitacions de la casa d'ell. Una
litúrgia d'actes després del sexe. Fixes i dates el temps d'una
estona en un paper que la llum crema en un foc liquid.
Els
murs són circulars. Formes espirals de lletres i de tendrums i
d'ostatges abandonats. Deserts de mons i de mort, i d'aigua i de
rostres on l'instant és una edat ja passada. Vibra el telèfon.
Nivells subjacents. Hi ha una trucada perduda que no has fet.
15/1/13
Numeracions
desconegudes, estranys errors informàtics, i en la pantalla, res.
Llistats de paraules, un mur, un catàleg contra la por. Signes
algebraics, un riu i un altre, fins el símbol. Tancar la porta, el
lent caminar fins tornar a l'habitació. Una atmosfera de bombetes
esgrogueïdes, apagades, d'una llum parpellejant, d'un temps passat a
punt de trencar-se. Seus, una cadira al mig del corredor. Ningú
t'espera, a ningú esperes. Demà tampoc, d'aquí quinze dies tampoc, ni el
mes que ve, ni el proper any. Si morts, si morissis, quedaries
immòbil, inesperat tòtem solitari. Petrificat en les hores, amb un
codi alfanumèric inscrit a la pell.
14/1/13
Tres,
cinquanta, setze. Una onada, el moviment de les fulles de l'arbre en
el vent, el tecleig dels dits en el piano. Xifres. El pes del temps,
la resta implacable de vida. Les habitacions, i la soledat, la dansa
dels cossos en la desesperació. El mur final, cementiris d'alta
muntanya, abandonats al costat d'esglésies derruïdes. Dos.
Repeticions. L'ofec i la pluja suau, els carrers a mitjanit. Cinc.
Les paraules s'aturen. Escales tancades. Algú surt al corredor amb
un llum a la ma. El sol té erupcions de màxima intensitat.
Trenta-dos. Observes el rostre de la gent, i en la mirada hi ha el
teu reflex, i una numeració desconeguda.
8/1/13
2013 01 04
En
un primer nivell hi havia la claror del dia, el mar i les ones, el
vent, el matí, la tarda, els colors blau, groc, verd, blanc. I també
la foscor.
En
un altre nivell hi havia la llum, els camps magnètics, la por, el
dolor de carrers oblidats. I, estranyament, els capvespres.
En
el darrer nivell hi havia la mirada, el riu i el desig, les
habitacions buides de nit, la por i el riure, l'obscuritat.
Però
eren intercanviables entre els nivells. I no quedava res sinó
esperar-te.
La
tristesa infinita que neix en aquella música, un llac profund, un
aigua clara d'acceptacions i derrotes que ja no recordes. I l'aire
fred i solitari a fora, i el param inhòspit, on ella moria en
l'espai dur, però no aquí dins, on em submergeixo en llàgrimes que
arrelen des de l'estomac.
Si
tingues el teu nom a prop, la ruta exacta que ja no seguien els
autobusos que creuaven la nit i et tenia. Processons dels dorments i
dels signes del nou dia. Els poetes pugen a penyasegats i s'aboquen
al precipici amb bocins d'estels a les mans.
La
tristesa infinita d'alguna cosa prop de tu i de no saber com trobar
de nou paraules i l'impuls de l'alba.
2/1/13
Resseguir
les ombres dels signes, i allà, entre els dits, descobrir signes
nous, entre l'al·lucinació i la lucidesa extrema. Entre realitats.
Prop de la derrota, de la lentitud, d'un aïllament de sons. Prop de
fissures inundades de llum desconeguda.
Una
frase en porta un altre, de costat, invisible en aquell moment que la
dius i la escrius i no l'has pensat encara.
Tanco
el cercle, sense saber-ho. Torno a l'inici, però ara lliure, o ho
crec així. En els carrers i el vespre, signes.
1/1/13
Ja
no surt el teu nom en els arxius recents, i desconec la ruta fins el
fitxer. M'equivoco en la data d'avui, i en el calendari hi ha un aire
d'inquietud i incertesa. Trobaré una casa abans de la nit?, una illa
de mars en calma, en aquesta foscor que encega els ulls fins el dolor
i l'angoixa?
En
els marges és cert que trobo paraules com les meves, hi ha d'altres
que també ressegueixen les ombres dels signes. D'altres signes.
Laberíntiques
escales fins esgotar la percepció. Cada cop més lluny de tu.
Tremolo en una pols espesa d'objectes perduts.
2012 12 25
Una
historia escrita en algun lloc. Una noia la llegeix i la parla i en
la seva veu, que no sents, l'aleteig de l'amor entre les aigües.
Balbuceig
de petits ocells en les finestres del dolor. En la mateixa línia. La
ferida de relacions que podrien ser d'altres maneres. El plor es un
petit gest de mans soles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)