Hi ha un moviment imperceptible en els corredors de nit, infinitesimal, de veus xiuxiuejant en suspens, de son tranquil. La llum entra de fora, i m'aixeco i ressegueixo les habitacions buides, una a una, a milers, fins no trobar res.

Tanques portes. Però la vida no queda dins. La vida s'ofega dins. Tornaràs a despertar, sol contra tu mateix. Numeres xifres o lletres. Recites frases. Inconnexes. El llit blanc, la finestra amb visillos i porticons. Es record i aigua sobre el paper, esborrant les paraules.

No hi ha res, després.

.

.

Que queda sinó la vida? Encara que ja no sigui aquella, la nostra de llavors, i les fotografies ja siguin antigues i el rius ja no d'aigua i sí de record.

Diverses vides, entre el dolor i la desesperança, unes. I altres entre el inesperat oblit, una suma d'anys com magatzems desapareguts, dècades sense cap olor, una asèpsia de dades i gestos.

El canvi, el fred del metall, perforacions en altres planetes, permanent moviment estel·lar. El centre de l'univers en translació perpetua. En tu hi és tot, en tu comença tot. Filosofia de mobles de fòrmica. Truques portes, et truquen a la teva porta. Massa general. No se que em dius.

Esperes, segueixes la música, el camí dins el bosc. Alguna cosa fràgil i tendre i fugaç. El moviment de l'aire per les ales d'un petit ocell, el gest detingut i expectant, la mirada d'una petita nena, la joia de veure-la.

Esperes, escoltes les paraules quasi imperceptibles que t'arriben des de fora. Els murs són portes si tu ets a prop, els deserts aigua i esperança.

T'espero a tu. Ja fa temps que te'n vas anar o et vaig perdre. Els diaris ja no són els mateixos i han pintat d'altre color els corredors. Esperes, espero. Diferents instàncies. L'olor d'un cos que estima, entre l'herba i els arbres, darrera les parets on ets pres.

Esperes un moment. Esperar en les andanes els trens que ja no passaran. Instants que et seduïen en l'adolescència. La fugacitat del vent esculpint formes úniques i ja mortes allà, abans. I així i tot, esperes, un moment, saps del aire dins les habitacions, dins les coves.

Vindrà la llum i s'encendran les finestres des de la nit, i sabràs que tot acaba. Que el mar arriba a les cases, i la gent crida, i no hi ha ningú que et busqui a tu. Repetiran els llavis el moviment d'oracions oblidades i no recordaran respirar. Pell a pell, els ulls tan junts que desenfoco la mirada i no et veig.

Puja al balcó, al terrat, crida tu també, l'aigua ja en els peus, s'enfonsen les parets i el somni a començat amb tu encara despert, esperant alguna cosa de no saps que. 

.

.

El camí no arriba enlloc. Tu sí, enllà de la remor del mar en els carrers de nit. De les parets emblanquinades, de les finestres i balcons oberts. Tremoles allà, límits difosos de lo que ets, i d'altres eren dins teu. Els colors a la pell, i dins els ulls el rostre de la teva vida.

Pronoms possessius. Possessions en la foscor. Diners o cossos. L'abandonament, i imatges trencades, la llum entrant fins cegar les fotografies. Un gos corre pels camps i en els carrers, adolescents creixen en la soledat. Juntes les mans. Una por enganxosa i portes baten l'aire que quedarà clos i irrespirable. En els prestatges, bitllets, monedes, incomptables. En els habitacions, nuesa i buidor.

.

El camí que s'endinsa en el bosc, després de la pluja. Petjades en el fang, i en l'herba, rastres estranys. Rètols d'antigues llibreries, paraules i llums. Entre els fulls, les fulles, i la soledat de caure el capvespre en una saturació d'humitat, de línies sense fi, signes. Les notes senzilles d'un piano, quasi una repetició constant. Salms, oratoris, res arriba a creuar la teva mirada, però la teu veu delimita el ritme de creixement dels arbres, la profunditat del riu en la vall, el dibuix dels brancatges en el vent. Vine, un gest, t'espera. El camí no arriba enlloc, enllà. Tu sí.

.

El temps i les hores. Llençols al vent i al cel blau, i al sol. El moviment de les ombres en l'espai reduït d'un sospir. Calidoscopis de imatges i de vides diverses i simultànies. Creuaments d'autopistes i línies ferroviàries, el pont que acosta per un instant, i després la velocitat que separa potser definitivament a la gent que potser mai es tornarà a aproximar.

Estaves sol i has sortit als corredors de tarda. Ningú, però darrera de totes les portes tancades presenteixes altres vides. O una simulació de tot, i llavors la por. El vent segueix, les fulles de les plantes es mouen, d'una forma nerviosa, d'electricitats que no aconsegueixen la llum.

Tornes als llençols, la teva ma comprova si ja són secs i un nen et mira i construeix el primer reducte de temps. La hora circular és una ona que s'expandeix en la superfície de la pell.

Cap paraula amable.

.

.

Les mans dins l'aigua negra del cubell. I el cubell dins el pou. Cucs, larves, insectes morts, insectes vius que et piquen la pell. T'inoculen ferments maleits. Una visió segada de tu mateix. L'impossibilitat d'arribar a ningú. És el teu alè aquesta aigua negra que puja i ofega els teus murs de saliva bruta.

En la més alta torre. I des d'allà, des del centre del conte infantil crides els teus anys i el temps i la voluntat de trencar els cercles laberíntics que has construït en més d'una i dues vides. Darrera teu, trinxeres, escomeses penetrant en la mort, sang inútil i l'espera de tantes nits en urgències que no eren.

Canvies de joc, la musculatura es resenteix d'esforços en l'aire del moviments i les desfetes. Buidat d'esperança perquè ara ets a prop, molt a prop. Et presenteixo.