.

Molts dies després. En els llibres hi ha paraules noves. Però has de trobar el corredor. La infància, la veritat.

Els cims més alt són a prop del precipici, i de la bellesa també. El teu gest quan despertes. La seqüència de idees quan caus al somni i no et pots agafar a res. El que escrius un i altre cop, dins el somni ja, i no arribàs a llegir.

Mous pedres, desfàs camins, les setmanes passen. La lectura aturada a la tauleta de nit. Un impacte de letargia.

L'aigua segueix fosca, larvada.

.

S'atura dins el túnel. Tren, escriptura, algú. Potser música. Però fugien pel túnel, de nit, sense llum, les mans a la pedra abrupta. Quasi no parlaven. Els llavis tremolosos de por.

Les estacions desèrtiques. A les que no arribarien. Mai. Planells antics de carrers que ja no existeixen. Et veig caminar pel carrer. Podria tancar els ulls, i el teu cos dansaria, en un gest ampli i circular.

Obscur, però a la finestra arriba la primera claror del dia. Fa més fred encara. I els rellotges també s'aturen i algú mort, llunya, desconegut.

A batzegades. Es fragmenta el color. Ja no hi ets, ara.

.

2013 01 26

Entre la febre, que atura la veu i fa inintel·ligibles les frases?

L'angoixa del pas dels dies. Blocs de papers podrint-se en aigües estancades.

L'altre carrer. Existeix una casa. L'altre ciutat. Sents veus parlar fluix a les altres habitacions.

Si pugessis despertar d'aquesta realitat. Senyals a la superfície.

Que atura l'escriptura?

.

Una vall, una fondalada, el prat hivernal, l'aigua fosca. El fred blanc i en altres llocs la mar en calma. El desig que excedeix els límits, veus d'un cor que tremolen entre notes quasi impossibles. M'acosto a tu, sense saber-ne. En els cims la llum del capvespre, i en la teva pell la meva mirada és naufrag.

Qui és absent? La febre enterboleix el paisatge fins una sincronia de color irreals. Trobaré el camí?

La bellesa.

.

Construeixes murs infinits, parets impenetrables, canvies el lloc de l'aigua i del vent. De la boira fas cercles impossibles. I de l'esperança camins esgotadors fins el limit de la soledat.

Has sortit a la nit. Les habitacions circulars queden enrere, en incendis inesperats, entre l'emoció i l'angoixa incolora. Falsos decorats per representar alguna cosa autèntica.

Només si t'acostes el suficient per sentir-te. El teu cos és l'única certesa. Un present, de temps i de plaer. Abans de que es tanquin les portes. Els ascensors descendeixen lentament. Ningú a dins.

Més enllà, sota terra, túnels.

.

.

Resseguir amb els dits la rugositat dels signes a les parets de la cel·la on consumeixes el dies. Angoixa. Permutacions embogides de números i unes poques paraules. Dins aquesta aigua tèrbola i fosca.

I damunt la mar el vol d'ocells blancs, i el vent en els núvols i el sol i la calor i la llum. I a la sorra, tu, la pell nua i la sal. La veu per sobre les ones, el gest dels teus braços, el somriure en el somni de quietud.

Construeixes ponts a enlloc amb una mirada i una frase perduda. La música t'empeny a viure. El laberint no té final, però tampoc principi ni porta d'entrada. Et dins, camines per arribar al capvespre a aquella platja que només vas conèixer de nit.

.

Plou dins el record, fins inundar els cercles del somni. Els carrers grisos, tallats per cerimònies d'oblit. Sorra dispersa entre les pàgines del llibre que no llegeixes. La humitat de les hores en els teus dits. Tancar els ulls, el cos immòbil. Quietud de finestrals oberts a la nit.

Repetir les frases, i al fons de la veu, les improbables notes en negre d'una ruta que descobreixes. Empremtes de peus mullats en el terra. No ets sol. En les parets els signes de fugida.

.

De cop, la casa és tancada i a tu dins. Les habitacions on ja no entrara ningú, els carrers de dalt, deserts d'ombres. Tems per els paisatges que no veus ara, existeixen sense tu? Dubtes de la realitat de la gent que t'envoltava.

Una simulació, una llarga seqüència d'actes i l'oblit. La mort és un mur en la platja que entra i rodeja el mar, i no pot arribar a tu. La humitat podreix la fusta de les finestres i de les portes i la salobre corroeix els ferros del balcó. Si cridessis, algú existiria per sentir-te? La por és rere. Expectant.

.

T'apropes a alguna cosa, sense saber-la. La mort sí, la saps, la tems, la veus en el temps guanyant el teu cos. Un altre cosa. Un ancoratge entre les hores, un oblit de colors intensos, un altre cos, un altre dolor.

Una frase, un clar en el bosc, la paraula tendresa, la forma d'un grup de núvols, un gest inesperat en un metro nocturn, la foscor i la llum, un rostre, i uns llavis que tremolen imperceptiblement.

La casa d'ell era la casa del pare. Caselles d'una vida. Entre les runes de les esglésies hi han flames i pedres de gel. I l'aigua en l'aire. Només falta la terra, en la teva boca, dins la mirada.

.

.

El silenci en la superfície de l'aigua quieta. La línia impossible d'aire i de bes i de boira. No arribaràs al final. Sense certesa. Pressentiments. Una melangia del record de la pluja abans del vespre i la foscor en aquella tarda. Segueixes construint murs de paraules contra el cabdal que inunda les habitacions de la casa d'ell. Una litúrgia d'actes després del sexe. Fixes i dates el temps d'una estona en un paper que la llum crema en un foc liquid.

Els murs són circulars. Formes espirals de lletres i de tendrums i d'ostatges abandonats. Deserts de mons i de mort, i d'aigua i de rostres on l'instant és una edat ja passada. Vibra el telèfon. Nivells subjacents. Hi ha una trucada perduda que no has fet.

....

..

Numeracions desconegudes, estranys errors informàtics, i en la pantalla, res. Llistats de paraules, un mur, un catàleg contra la por. Signes algebraics, un riu i un altre, fins el símbol. Tancar la porta, el lent caminar fins tornar a l'habitació. Una atmosfera de bombetes esgrogueïdes, apagades, d'una llum parpellejant, d'un temps passat a punt de trencar-se. Seus, una cadira al mig del corredor. Ningú t'espera, a ningú esperes. Demà tampoc, d'aquí quinze dies tampoc, ni el mes que ve, ni el proper any. Si morts, si morissis, quedaries immòbil, inesperat tòtem solitari. Petrificat en les hores, amb un codi alfanumèric inscrit a la pell.

Tres, cinquanta, setze. Una onada, el moviment de les fulles de l'arbre en el vent, el tecleig dels dits en el piano. Xifres. El pes del temps, la resta implacable de vida. Les habitacions, i la soledat, la dansa dels cossos en la desesperació. El mur final, cementiris d'alta muntanya, abandonats al costat d'esglésies derruïdes. Dos. Repeticions. L'ofec i la pluja suau, els carrers a mitjanit. Cinc. Les paraules s'aturen. Escales tancades. Algú surt al corredor amb un llum a la ma. El sol té erupcions de màxima intensitat. Trenta-dos. Observes el rostre de la gent, i en la mirada hi ha el teu reflex, i una numeració desconeguda.

2013 01 04

En un primer nivell hi havia la claror del dia, el mar i les ones, el vent, el matí, la tarda, els colors blau, groc, verd, blanc. I també la foscor.

En un altre nivell hi havia la llum, els camps magnètics, la por, el dolor de carrers oblidats. I, estranyament, els capvespres.

En el darrer nivell hi havia la mirada, el riu i el desig, les habitacions buides de nit, la por i el riure, l'obscuritat.

Però eren intercanviables entre els nivells. I no quedava res sinó esperar-te.

La tristesa infinita que neix en aquella música, un llac profund, un aigua clara d'acceptacions i derrotes que ja no recordes. I l'aire fred i solitari a fora, i el param inhòspit, on ella moria en l'espai dur, però no aquí dins, on em submergeixo en llàgrimes que arrelen des de l'estomac.

Si tingues el teu nom a prop, la ruta exacta que ja no seguien els autobusos que creuaven la nit i et tenia. Processons dels dorments i dels signes del nou dia. Els poetes pugen a penyasegats i s'aboquen al precipici amb bocins d'estels a les mans.

La tristesa infinita d'alguna cosa prop de tu i de no saber com trobar de nou paraules i l'impuls de l'alba.

Resseguir les ombres dels signes, i allà, entre els dits, descobrir signes nous, entre l'al·lucinació i la lucidesa extrema. Entre realitats. Prop de la derrota, de la lentitud, d'un aïllament de sons. Prop de fissures inundades de llum desconeguda.

Una frase en porta un altre, de costat, invisible en aquell moment que la dius i la escrius i no l'has pensat encara.

Tanco el cercle, sense saber-ho. Torno a l'inici, però ara lliure, o ho crec així. En els carrers i el vespre, signes.

Ja no surt el teu nom en els arxius recents, i desconec la ruta fins el fitxer. M'equivoco en la data d'avui, i en el calendari hi ha un aire d'inquietud i incertesa. Trobaré una casa abans de la nit?, una illa de mars en calma, en aquesta foscor que encega els ulls fins el dolor i l'angoixa?

En els marges és cert que trobo paraules com les meves, hi ha d'altres que també ressegueixen les ombres dels signes. D'altres signes.

Laberíntiques escales fins esgotar la percepció. Cada cop més lluny de tu. Tremolo en una pols espesa d'objectes perduts. 

2012 12 25

Una historia escrita en algun lloc. Una noia la llegeix i la parla i en la seva veu, que no sents, l'aleteig de l'amor entre les aigües.

Balbuceig de petits ocells en les finestres del dolor. En la mateixa línia. La ferida de relacions que podrien ser d'altres maneres. El plor es un petit gest de mans soles.