Des d'aquí que a cops no hi és, i altres és un desert de pedres blanques i sons absents, i a vegades és la pluja i rius inesperats, una alegria de balcons al sol d'abril.

Aquest aquí fràgil, i ferm. Arbre entre els penyassegat i el mar de tempesta, i entre les seves arrels, nius.

Com dir-te l'angoixa del temps que passa ? La suor que traspassa els rellotges i penetra en la pell. La mirada que es crema al obrir els ulls.

Hi ha un pacte de pàgines de llibres, de cançons de bressol per a grans, fins plorar i vessar l'espuma i arribar a l'aire on tu hi ets.