El camí s'endinsa en el bosc i en el capvespre. La solitud és l'aire i l'absència de demà. No hi ha temps per la tristesa. La foscor i el fred porten una esgarrifança de perill, d'animals estranys i de sons desconeguts. De la teva pròpia veu cridant en un córrer desesperat.

Alguna cosa en el tronc dels arbres. Impertorbables a les hores. A la molsa que habita en ells, al brancatge que eleven al final de la claredat.

Segueixes el camí i pots arribar fins les llums encara obertes de la casa. Truques a la porta, ningú la obrirà, però podràs entrar. En l'única habitació hi han prestatges amb llibres i quaderns, una llar de foc, un llit i tu, sol. Dius noms de coses, i de gent, i en cada nom la por es fragmenta i ressona dins teu, fins ofegar-te quasi de desesperança, primer, i després d'amor.