Morir en els camins sense fi entre la vastitud dels camps. Les darreres tardes amb tu, els darrers capvespres d'aquell estiu i d'aquell teatre. L'angoixa de datar els dies, algunes nits. La inquietud de la fragilitat de les construccions amb lamines de gel sota el sol.

La fascinació dels colors translúcids vibrant dins els teus ulls. La ceguesa. L'aturament dels trens en vies mortes. La pèrdua de gent en estructures impenetrables.

Els acords d'una musica que revincla vida en un cinema. Tu ets dins aquelles imatges, d'una manera que tal vegada mai arribaràs a ser. Una tristesa de glaç que ja es aigua, boira, en els camps, en el teu cos que mort.