Els murs infinits que has construït en les hores preses d'angoixa. El temps que creix des de la teva infància i et deixa tancat en un espai cada cop mes reduït. No hi cap ningú més, quasi no hi ha caps tu.

La tristesa, la desesperança, els miralls tèrbols on el teu destí viu sense que tu hi creguis. Tot lo escrit és cert, però no tot està aquí escrit. Finestres, no hi han finestres en els murs.

Segueixo el reso dels teu passos. Com veure el teu gest en la foscor?