Dins els ascensors, un descens als subterranis de la foscor. No hi sortida sinó recordes l'entrada. L'aire espès de cossos tancats. Altres cossos entre els murs que no trobaràs, o que no reconeixeràs. El tacte de les parets de metall penetra en la teva ceguesa. I les mans cremen, un incendi de soledat sense esperança.

Retrocedir fins escoltar la música. És en les notes del piano, en la bellesa sense fi on creix alguna cosa similar a l'herba i les paraules, a un petit bassal d'aigua, a un núvol blanc en el cel infinit de blau, a una mirada que no es la teva i que tremola en tu, ocell ferit d'amor.

Em sobren actes nuls i el temps em retorça els membres. Sento que frego l'obscuritat fins fer-me sang.