Esperes un moment. Esperar en les andanes els trens que ja no passaran. Instants que et seduïen en l'adolescència. La fugacitat del vent esculpint formes úniques i ja mortes allà, abans. I així i tot, esperes, un moment, saps del aire dins les habitacions, dins les coves.

Vindrà la llum i s'encendran les finestres des de la nit, i sabràs que tot acaba. Que el mar arriba a les cases, i la gent crida, i no hi ha ningú que et busqui a tu. Repetiran els llavis el moviment d'oracions oblidades i no recordaran respirar. Pell a pell, els ulls tan junts que desenfoco la mirada i no et veig.

Puja al balcó, al terrat, crida tu també, l'aigua ja en els peus, s'enfonsen les parets i el somni a començat amb tu encara despert, esperant alguna cosa de no saps que.