20121002

Els murs infranquejables i el temps de salt on restes suspès en l’aire. Immòbil en un silenci de musica aturada, de crit mort.

Mur de pedra grisa, infinita altura, que embogeix el cel en una negror de tempestes imminents. El llamp i també la distancia que no pots mesurar fins tu mateix. Palpes entre les pedres la rugositat de signes, de missatges dels que ja no son aquí, per altres que vindran molt mes desprès de tu.

Les portes, les finestres, les espitlleres i les obertures. Res sinó pedra sobre pedra. Tapiades. Les veus son una remor sorda de vent captiu.