La tristesa infinita que neix en aquella música, un llac profund, un aigua clara d'acceptacions i derrotes que ja no recordes. I l'aire fred i solitari a fora, i el param inhòspit, on ella moria en l'espai dur, però no aquí dins, on em submergeixo en llàgrimes que arrelen des de l'estomac.

Si tingues el teu nom a prop, la ruta exacta que ja no seguien els autobusos que creuaven la nit i et tenia. Processons dels dorments i dels signes del nou dia. Els poetes pugen a penyasegats i s'aboquen al precipici amb bocins d'estels a les mans.

La tristesa infinita d'alguna cosa prop de tu i de no saber com trobar de nou paraules i l'impuls de l'alba.