S'atura dins el túnel. Tren, escriptura, algú. Potser música. Però fugien pel túnel, de nit, sense llum, les mans a la pedra abrupta. Quasi no parlaven. Els llavis tremolosos de por.

Les estacions desèrtiques. A les que no arribarien. Mai. Planells antics de carrers que ja no existeixen. Et veig caminar pel carrer. Podria tancar els ulls, i el teu cos dansaria, en un gest ampli i circular.

Obscur, però a la finestra arriba la primera claror del dia. Fa més fred encara. I els rellotges també s'aturen i algú mort, llunya, desconegut.

A batzegades. Es fragmenta el color. Ja no hi ets, ara.