El camí es perd en la boira. Hi ha algú darrera els arbres grisos entre el blanc. Canta molt fluix una cançó, tan dolça que et fa plorar i perdre`t en una melancolia de mars infinits i núvols solitaris. D'algú que ha marxat, i no tornarà. Potser ell mateix.

Tornes en els somnis. Però desperto. Potser els somnis no tenen final. El principi mai el recordo. Estic amb tu, i et parlo i m'aproximo i et toco, i t'acaricio. I després anem a un lloc al que no arribem perquè desperto.

En el terra hi han petites pedres, alguna fulla, petites branques. Un dolor humit, antic, de dies que acaben i de capvespres que s'obren a finestres de cases derruïdes. Els camps són ja boscos, i no puc arribar a la font sense traspassar alguna cosa que desconec a la nit.