Surts a la nit en obscures columnes d’aigua. La por, però també el desig, marquen límits que no saps, que et traspassen i que t’enfonsen a altres espais que desconeixies. Sense llum ni esperança, una ruta marcada amb cartes falses.

Tan lluny dels pisos ancorats entre edificis en flames, i de la pulcritud de treballadors de guants de làtex i mirades torbés. La seguretat es una trampa i el codi es una numeració impossible de xifres irreals. Bombers i submarins liquats.

Dialèctica. Síntesis de la tesis de la angunia i dels miralls inversos del dolor i del diner cremant en els carrers. Que estrany saludar en aquestes circumstàncies. Els actes mes banals son un desafiament, inadequats, fora de tota realitat i tot procés. Mirades, discursos, esquemes. No t’espero, m’has deixat massa endarrerit i ni puc cridar-te.

Es des d’aquí que surts, i ja saps que no tornaràs. Ressona una paraula en tu, soledat, i la rebutges.