Un crit entre les pedres, un lament inaudible en el soroll dels carrers. La frase es una línia de fum gris entre el bloqueig de la boira, el recorregut de vehicles inexistents, el moviment d’un núvol en el cel del capvespre. Les paraules son signes que encara no han estat, les veus d’antics homes, oblidats. I en les habitacions ressonen  fragments de vides. No escoltes darrera les portes, caus en les voreres incendiades i sents el lleu tremolor del terra i la seva trepitjada lenta. Et queda només la tendresa d’un gest.

Música, Lana del Rey, Blue Jeans.