Obrir la porta. La foscor és compacta, material, de dins, de mans closes i ulls perduts. Penetrar. Ser foscor i batec sense límits, i por, terror.

De falses nit, en llocs estranys de fora el somni, sense temps probable, en cossos desconeguts, sexes oberts fins vessar. Penetres en pulsions descompassades, i ets allà, en el desig i la carena, en la llum que et creix a tu fins explotar en ella que no reconeixes. En un oblit que no admet tendresa, ni miralls, ni aigua, ni el vent de fora els carrers, acabes.

Es cert, surts per portes que ja no recordes a altres portes. Un laberint en una illa sense mars, un espai de nombres quasi infinits i un petit dubta de la trajectòria de cometes en els oceans de metall líquid.

On es la por ? I la porta que la tanca, i ens tanca. On es l’oblit ? i el desig i els miralls senars i els cossos esborrats ? On soc ara ?