Els trens de qui coneixies i han mort. Rius, vies intermitents, el record es una suor que apareix en el reflux de les ones. I en les extensions de sorra recuperes aquelles mirades, aquella gent que d’alguna manera vas estimar. O que estimes ara que ja no pots. Es un interrogant al final de la boca, en el coll, alguna cosa massa feixuga per empassar-te. Una ansietat que quasi et domina, però et fa viure. Un somieig de carenes, d’ombra d’arbres, de nits obertes al sud.

...

En un frase, metàfora d’alguna cosa que no saps, un tros de vida que sospites que existeix, dins teu, prop de la teva mirada.

Ho has llegit, poetes perduts en variacions, en corredors circulars. Mai sortiran, moren cada dia, cada hora, la soledat mes alta i mes cruel, penetren en les arrels de la sensació, saben cada moviment de l’amor, però cecs, la llum es vertigen, qui estimen es vertigen, ells son vertigen.

Música, Lana del Rey - Off to the races