Fins l’esgotament. Treballar, llegir, comptar el nombre infinit de veus en els corredors circulars. Córrer, caminar, escriure els nom del que has oblidat. Fins esgotar tota resistència en tu. Alguna cosa semblant a l’amor.

El cansament acumulant-se en els ulls, sense fugir de la mirada. I és allà, en aquell moviment que no va enlloc, quasi una renúncia, que neix la sensació, quasi l’engany de l’amor, o potser la realitat.

Darrera les portes, obscuritat, les mans son tentines, i la por es tacte. Un onatge buit, ningú. Un retrocés sense tret. Un dolor que no calma cap música, que creix quan el cos es recupera en platges massa llunyanes. I les ones existeixen allà, la sal en l’aire, en la brisa, però no tu.