I després la pluja. Inesperada, no la tristesa, de matins grisos, i la soledat com lianes en el peus del llit, els llençols, els coixins i en tu, fins la mirada. Els ulls oberts sota l’aigua. Tristeses que un somriure teu converteix en ones al sol i al riure i al plaer de la brisa en la pell. I les teves paraules, la mínima pressió de la teva veu en el meu cos per ser feliç.

I després, es cert, que m’aixeco de naufragis inútils, de situacions on l’absurditat no em salva.

I abans, els camins del córrer. L’esforç, la voluntat com una força desconeguda, poderosa, de seguir, de no aturar-te. I mentrestant, construeixes frases que no arribaran aquí. Idees, edificis magnífics, castells en l’aire, memoràndums, petites cites, textos quasi bíblics, o que rellegeixes tu mateix com llegir la veritat. I la vida. No hi ha Deu, però hi ets tu, però on ?