Dels camins del córrer, les frases que construeixes i oblides. Parets de terra i sorra que el vent desfà. Les portes i els corredors que veus ara des de la memòria, la massa compacta d’anys i temps i passat que et pesen dins. Irrecuperables. La voluntat d’arribar i de ser. I el dolor a les cames, en els muscles i tendons. La suor i la soledat bruta a cada pas, i el dia clar, i el cel serè. No dius els que saps, i coneixes entre frases el teu rostre que s’enfonsa en el mirall, en els teus ulls, en un espais de permutacions, de notes de musica. Però sense aire no hi so, però si amor en aïllaments i illes de sal, tendresa de despertars en les lletanies de moribunds, i també en criatures de dies.

Territoris fèrtils. I el no-res. Que busques en el desert, sinó el consol. Les absències en els jardins son cruels. Ombres fosques de tu, que han marcit núvols del capvespre, temps i edats.

Columnes d’aigua, dintre, viure. El perpetu repetir d’ones, acotat en tu.