Res a dir. Només els dies, l’aire immòbil, la tristesa en una invasió lenta del cos. Dins el respirar, l’angoixa, un tel o un ofec d’actes. Un dubte, la malaltia corroint els pilars i els sostres, una negació, una lenta derrota, l’impossibilitat del capvespre, la ràbia que s’ofega sense sortir, i silenci.

Repeticions. Habitacions de hotel, permutacions de paraules en frases i corredors. No hi han cambrers. Esclaus. No hi ha historia, una línia. Una ruta. Una esperança.