Puges les escales, fins dalt. I a dalt, cremar el diner, tots els diners i bitllets i destruir les monedes. Un foc que t’empobreix però t’allibera, que et neteja de tota l’espuma bruta de la cobdícia, de l’avarícia, de la gelosia. Fins vomitar, fins expulsar de tu mateix les arrels de la maldat, de l’alienació, de l’estupidesa.

Perquè mes de lo que és suficient ? Perquè l’acumulació ? Perquè emmalaltir  La curvatura de les ungles clavant-se a la pròpia pell.

Rebutjar el que no és nostre. Per reclamar el que és nostre i ens roben.

Qui ha fet del diner el seu deu. I mort en ell. Sepultures de fredor en els grans bancs. Vida eterna per el  comptes que meriten interessos, sense fi. Titulars difunts. El gran deu, el gran tot. Finalitzat el període, tot al gran compte. La resurrecció, no de la carn, ni de l’esperit, sinó del diner en comunió en l’altre diner.

Vòmit. Rebel·lió.