En els camins, pedres de sang, l’herba cremada en coàguls vius, un moviment llefiscós en el fang de cendres i vòmit.

De nit, sota un cel que és un altre cel, on no reconeixes les formes de les estrelles, i de dia el sol sense pietat fins consumir l’aire en el foc.

Portes tancades al mig del pas. Tecles en blanc i negra, i unes mans que toquen un piano, un saxo, una flauta trista. Has arribat a les parets finals del somni, un malson que s’enfila per el sostre i penetra als pisos de dalt. El secret del bosc al mig dels menjadors del veïns. La taules incendiades per el desfici, la ràbia, i la ira que s’ofega i mort en tu.

Enumeres crims capitals, i tot torna a la calma, la lluita acaba entre insectes al marges dels camps. El ufalç creix, el blat ja és segat, i amb els blocs de palla escriuen un nom per els deus.