Colpegen les parets de la casa, per dins. Tens por. Una por sense paraules, d’ulls penetrant en l’ansietat, en una angoixa muda, en un ofec de mort.

Un cop rere un altre. Sense termini de pietat. Un automatisme de decisions impersonals. No només contra tu. Però la sal momifica els rostres que veus, i els altres caminen cecs en els parcs d’arbres incendiats, en ciutats enfonsades. I el teu carrer ? On ressona la teva casa? Enlloc, ja. Només dins teu.

Crides. El riure d’ algú.