Tres. Quinze. Vint-i-dos. Numeracions. Claus, contrasenyes. L’ària d’una opera, un mar obert a la tristesa però també a la profunditat d’un vaixell en descens a res, a la foscor, a la força del reconeixement mutu, al desig de signes. Una set que no es sacia, ni s’esgota, ni es calma. Una necessitat, un presagi de llits malats, de cossos moribunds, d’alè per recuperar. Explosions sordes d’aire dins la pluja i les parets.

Que vols dir entre somnis i sense veu i sense ningú que t’escolti? De soledats i camins perduts, de cases derruïdes i de gent que ja no hi es i d’esperances sorprenents. Un barreja incomprensible entre les hores i les habitacions, raons, mirades i el desig que es vent que gira i a la teva pell es gel. Un pòsit de pols de destins d’altres llocs, de paisatges closos. I tu. Inesperades ombres.