Les vides de fa molt temps, d’aquella mateixa casa que ja no es casa i nens i menjars i armaris de roba i riures i corredisses. Queden les rajoles, les parets, algunes portes, els vidres d’algunes finestres, i tu, de cop. A les mans el brot d’una planta, no només aigua, entre l’onatge. Somni. Tornar aquí.

Si s’atura la música, és un silenci que frena les frases. En el capvespre, en els camins del córrer, el silenci es fet d’interval, de moviments invisibles que porten la nit i la vida oculta. El silenci, en mi, gest en espiral que ofega fins trencar la memòria.